Sin título

Narcòtics

Hoy llueve sobre mojado

Sobre la llibertat

J.S. Mill afirmava que tot i que ningú viu completament isolat, hi ha una sèrie d’àmbits de la nostra vida que ens afecten exclusivament a nosaltres. En aquest àmbit cadascú té el dret a actuar com li plagui i a no ser forçat de cap manera. Mill té clar el criteri a seguir, si algú es comporta com li ben plau, mentre no faci una acció legalment reprovable en contra de la societat –o d’algun dels individus de la societat. Quan algú actua d’una forma que a nosaltres ens desplau però no ens perjudica: “...no ens incumbeix d’infringir-li cap mena de sofrença, llevat de la que pugui derivar-se incidentalment del nostre dret d’usar la mateixa llibertat de regulació dels nostres propis afers que li reconeixem a ell. La llibertat inclou també el dret a ser extravagant...”

Mill ho tenia ben clar en el segle XIX, avui hi ha molta gent que no entén que la llibertat individual, free will en anglès, llibertat positiva o deixar fer, no és el mateix que liberty en anglès o llibertat negativa, o sigui, que no em facin, per a no patir interferències, és a dir, per a què la meva iniciativa no es vegi limitada. La llibertat que interessa a Mill és bàsicament la negativa, és a dir, que ningú –i especialment l’Estat i els poders públics coercitius- no limitin la meva capacitat crítica creativa.

De les paraules als fets

El conseller d’educació i el seu equip han tingut la genial idea de repartir els alumnes nouvinguts de forma equitativa entre totes les escoles públiques i concertades, per tal de garantir el que anomenen l’excel·lència educativa. Molt bé, però no han explicat com ho pensen dur a terme, ni amb quins mitjans es compte per fer-ho. Cal dir que, immediatament, han afegit que, malgrat es faci aquest repartiment, es tindran en compte les necessitats de cada escola, barri i entorn. Què vol dir? Que els barris marginals, per no anomenar-los guetos, aquest repartiment es farà d’una altra manera, de quina?

Si les polítiques d’habitatge d’aquests país no llueixen per ser gaire socials, com s’ho faran per desplaçar els alumnes d’un barri a un altre, per no dir d’una població a una altra. Hi ha pobles on existeix més d’un nucli de població, el centre i les perifèries. En escoles de les perifèries hi ha més d’un 80 per cent d’immigrants, i a les altres de la mateixa població els fills dels pocs immigrants que hi assisteixen deixen d’anar-hi perquè han de caminar 4 cops al dia més de dos kilòmetres amb nens i nenes de 3, 4 i 5 anys. Es necessitaria transport escolar dins la mateixa població, però aquest el paga el consell comarcal que no se’n fa càrrec si no és per alumnes d’una població diferent. Tothom està assabentat d’aquesta situació, però els polítics dels ajuntaments fan oïdes sordes. Em pregunto, quan fets com aquest es generalitzin, què passarà? Els polítics que proposen tan magnífiques idees, saben que a més a més de parlar, s’ha de passar als fets? Espero que sí.

macrocosmos-microcosmos

Càustica

M'han regalat moltes vegades flors: rams de combinacions de flors que seria incapaç de saber-ne els noms, roses vermelles de tota mena físiques i virtuals, aquestes últimes tenen conya, perdoneu l'expressió, però som al segle XXI, i sembla ser que es deu portar. Els mossos haurien de perseguir aquells que envien roses per correu electrònic. Però encara recordo la primera i solitària rosa vermella que em van regalar a l'Europa quan encara aquesta no havia estat envaïda...

I poesia de l'eterna adolescència.

I m'adono que avui ja no és avui, sinó ara.

I somriures per tothom.

Feminisme, una etiqueta més.

Avui he llegit al dominical de La Vanguardia l’article de Lucía Etxebarria, i li agraeixo la seva reflexió perquè en aquest país sovint ens oblidem d’on venim. Està molt bé demanar la custodia compartida, però cal examinar la situació en cada cas. No és el mateix l’àmbit privat que el públic, i els juristes han de legislar per a tots el casos, sense oblidar que després s’ha de particularitzar a cada situació. L’individu no és un bolet aïllat del tipus de societat de la qual forma part, ni de la que prové. El món ideal del que han de ser les relacions particulars, en el nostre país, encara està bastant allunyat de la tolerància, el diàleg i la mútua comprensió.

Els prejudicis que tots posseïm, i remarco tots, els hem d’examinar críticament i contextualitzar-los. Per molt que el govern actual tingui una majoria de dones no significa que les relacions de la major part de la nostra societat es basin en relacions d’igualtat. I que el respecte que es mereixen les dones és el mateix, o hauria de ser el mateix, que el que es mereixen els homes. Sembla molt elemental el que estic dient, però la realitat quotidiana demostra que encara vivim en una societat en els rols home-dona estan molt marcats per la nostra història recent, una educació que prové d’una societat masclista i dictatorial. Els pares de les generacions de separats i divorciats van viure tota l’època franquista, i sinó post franquista, on els models familiars eren els que eren, i m’atreveixo a dir que encara són en molts casos.

Està molt bé voler aproximar-nos legalment a una situació d’igualtat, és el que hauria de ser, però el que és i el que hauria de ser no van de la mà. La bona voluntat, sovint, es queda en això.

No voldria utilitzar el tema del maltractament, tant físic com psicològic, que pateixen moltes dones separades. Hi ha veus que afirmen que els jutges tenen molt difícil saber si les denúncies són reals, i que hi ha dones que s’aprofiten de lleis que les afavoreixen, segur que sí, però quantes que no.

És fàcil mesurar el mal físic, però molt més complicat és calcular el mal psicològic, i aquest és produeix en l’àmbit privat, més que en el públic. Hanna Arendt els diferenciava per entendre que en l’àmbit privat de la Grècia Clàssica es justificava la violència del pare de família, ja que era l’àmbit de subsistència, i el públic era el de la llibertat on es prioritzen els assumptes polítics i les relacions d’igualtat. Avui en dia, la separació d’aquests dos àmbits és molt més borrosa ja que l’economia forma part de tots dos. Però, penso, que encara hi ha qui creu que la dona, pel fet de ser-ho, pertany a l’àmbit privat on no existeixen tals relacions d’igualtat. Alguns homes de cara al públic actuen d’una forma i de cara a la “seva” galeria privada d’una altra.

I ho escric perquè, com deia Pascal, el cor té raons que la raó no comprèn.

COBARDÍA

COBARDÍA

Pasó con su madre. ¡Qué rara belleza!
¡Qué rubios cabellos de trigo garzul!
¡Qué ritmo en el paso! ¡Qué innata realeza
de porte! ¡Qué formas bajo el fino tul...!

Pasó con su madre. Volvió la cabeza:
¡me clavó muy hondo su mirada azul!

Quedé como en éxtasis...
Con febril premura,
«¡Síguela!», gritaron cuerpo y alma al par.

...Pero tuve miedo de amar con locura,
de abrir mis heridas, que suelen sangrar,
¡y no obstante toda mi sed de ternura,
cerrando los ojos, la dejé pasar!

Amado Nervo, 1914

Música que m'agrada

Dona i immigració

Coses que em passen: acabo de rebre una trucada sorpresa, una noia dominicana que vaig acompanyar en el canvi d’avió venint de Santo Domingo a Madrid i després a Barcelona, i que anava mig perduda en aquella inacabable terminal de l’aeroport de Madrid i, després de vuit anys, encara té l’amabilitat de només telefonar per saber com va tot. Jo ni recordo el seu nom, però reconec la veu i, immediatament ens posem al dia de les últimes novetats viscudes com si fóssim velles amigues.

Quan penjo el telèfon em sento estranya, suposo que és com se sentia ella quan es va decidir a telefonar-me.

Caram, dona, immigrant i tota sola amb tres fills, quin valor!

Redéu

Em fascina la cultura islàmica, potser perquè en som hereus o perquè el meu món oníric i sensual s’apropa a l’orientalisme. Quan un s’ha endinsat en novel·les com la trilogia de Mahfuz, en els viatges d’Ali Bey , en l’obra de Kenizé Mourat,... i ara, la de Najat El Hachmi m’adono de les semblances i diferències entre els que som educats en la cultura musulmana i la cristiana. Crec que la gran semblança es dóna en la funció del mascle en ambdues cultures i de com les dones la certifiquen. Per altra banda, penso que la gran diferència rau en com s’entén el sexe i la sensualitat, que no van per separat. La naturalitat de les relacions sexuals i sensuals com les explica l’autora, independentment de si el que domina en elles és un home o una dona, són sorprenents. Els que som d’arrel cristiana, si és que es pot dir d’aquesta manera, patim encara d’una censura més extrema en aquest aspecte. Treballant amb dones musulmanes he vist com tenen una sensualitat més a flor de pell i una complicitat en aquests temes que no es donen en altres cultures considerades més alliberades sexualment. Potser m’equivoco, però tinc aquesta intuïció. Pot ser la sorra del desert, la seva suavitat, els seus colors o els perfums de les espècies, o la pau que transmet el muetzí cridant a l’oració en una nit càlida, sota un gran cel estelat, o les cases amb terrats per sostre on sentir la frescor de la nit.

Ambigüitat i relativitat

Busco al diccionari de filosofia la paraula ambigüitat, i em remet al terme sofisme que prové del grec i vol dir hàbil i enginyós. Ser hàbil o enginyós o tenir ambdues capacitats al mateix temps és, crec, una sort per a qui les posseeix. Segueixo llegint el significat de sofisme, i segons la interpretació platònica, es tracta d’un raonament invàlid, en aparença correcte i convincent, que conté alguna argúcia lògica. Plató dirigia la crítica als anomenats sofistes que, malgrat ser uns grans pensadors, usaven la retòrica com a art de l’aparença i l’engany; se’ls atribuïa la capacitat de convertir el millor en el pitjor.

Pels medievals els sofismes eren argumentacions que elaboraven els lògics que escrivien tractats en què s’estudiaven les funcions dels termes sincategoremàtics en els raonaments, amb exemples sovint paradoxals.

Així doncs, el sofisme s’entén com un joc lògic amb la intencionalitat d’enganyar o posar enigmes a la capacitat de raonar. Ara bé, el sofisme es distingeix, per una banda, del paralogisme perquè en aquest l’error és sempre involuntari i, per l’altra, de la fal·làcia que no sempre té la voluntat d’enganyar.

En defensa dels sofistes podem dir que gràcies a ells la democràcia atenenca va guanyar molt, ja que molts més ciutadans podien participar en les decisions que es prenien en la vida pública, que com afirma Hanna Arendt és l’àmbit de la llibertat.

Si són els filòsofs de la sospita, com ara Freud i Nietzsche els que interpreten aquests conceptes la cosa canvia. En l’obra Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, Nietzsche afirma que el llenguatge, i per tant, tot el material amb el qual treballen els científics, els investigadors, els filòsofs i els homes en general és una convenció i, com a tal, no representa l’essència de les coses. Els conceptes només són “necròpolis d’intuïcions”, “residus de metàfores”. Si això és així, què és la veritat? “Un exèrcit en moviment de metàfores, metonímies i antropomorfismes,... . Les veritats són il·lusions que hem oblidat que ho són.”

I d’aquí cap el perspectivisme que, com afirma Ortega tota veritat és una veritat en perspectiva i complementària de les altres perspectives. Entén el perspectivisme com una qualitat de la vida, entesa com la realitat radical de cadascú.

En resum, i segons com es miri, tornem allà on érem.

Jarabe de Palo