Agressió
Una agressió és una conducta dirigida contra una altra persona amb la intenció de causar-li un dany que aquesta vol evitar. En psicologia social, aquesta definició permet distingir-la dels danys accidentals i de les intervencions doloroses que tenen una finalitat assistencial, com determinats tractaments mèdics.[1] Pot adoptar formes físiques, verbals o relacionals.[2]
El terme també té significats específics en etologia i en dret internacional. En aquest darrer àmbit designa determinades formes d'ús de la força armada d'un estat contra un altre, contràries a la Carta de les Nacions Unides.[3]
Concepte
[modifica]L'agressió és una conducta concreta, mentre que l'agressivitat pot designar una disposició o tendència a actuar agressivament. Les emocions i actituds associades, com la ira o l'hostilitat, no equivalen per si soles a una agressió. En una definició habitual en psicologia social, la violència es considera una forma d'agressió orientada a causar danys físics greus, encara que l'ús d'aquests termes varia entre disciplines.[1]
La persona que comet l'agressió és l'agressor o agressora. En estudis sobre les violències també s'utilitza el terme victimari per referir-se a qui infligeix un dany a una víctima o supervivent.[4]
Tipus d'agressió
[modifica]Les conductes agressives es poden classificar segons la forma que adopten, la manera com arriben a la víctima i la funció que compleixen. Aquestes dimensions es poden combinar: una agressió verbal, per exemple, pot ser reactiva o instrumental, i una agressió relacional pot produir-se directament o mitjançant terceres persones.[1][5]
Segons la forma
[modifica]L'agressió física utilitza el contacte corporal o altres mitjans materials per causar danys, com ara colpejar, empènyer o ferir. L'agressió verbal es manifesta mitjançant expressions dirigides a perjudicar una altra persona, com insults o humiliacions.[2]
L'agressió relacional busca perjudicar les relacions socials de la víctima, la seva reputació o la seva pertinença a un grup. Pot adoptar formes com difondre rumors, excloure deliberadament una persona o utilitzar una amistat com a instrument de pressió. La denominació posa l'accent en allò que es pretén danyar, que són els vincles socials, més que en el mitjà emprat.[5]
La incorporació d'aquesta categoria amplià l'estudi de l'agressió infantil més enllà de les conductes físiques i verbals. En un estudi publicat el 1995 amb 491 infants, Nicki R. Crick i Jennifer K. Grotpeter observaren que els infants amb més conductes d'agressió relacional presentaven també més rebuig entre els companys i nivells superiors de solitud, depressió i aïllament.[2]
Segons la manera de produir-se
[modifica]L'agressió directa es dirigeix obertament contra la víctima, mentre que la indirecta recorre a intermediaris o a la manipulació de l'entorn social, com en la difusió de rumors. Aquesta última pot dificultar que la víctima identifiqui l'origen de l'agressió.[5]
Els conceptes d'agressió indirecta, relacional i social se superposen considerablement. Una revisió de John Archer i Sarah M. Coyne, publicada el 2005, proposà integrar-los pel seu objectiu compartit de perjudicar les relacions o la posició social de la víctima. Segons aquesta interpretació, les estratègies indirectes poden constituir una alternativa quan la confrontació directa comporta costos elevats per a l'agressor.[5]
Segons la funció
[modifica]L'agressió reactiva apareix com a resposta a una provocació, frustració o amenaça percebuda. Sol associar-se amb la ira i la impulsivitat. La percepció d'amenaça és rellevant perquè la resposta pot sorgir tant davant una hostilitat real com davant una interpretació hostil de la conducta d'una altra persona.[6][1]
L'agressió proactiva o instrumental utilitza el dany com a mitjà per aconseguir un altre objectiu, com obtenir recursos, imposar una conducta o consolidar una posició de poder. Pot ser planificada i no requereix una provocació immediata. Es diferencia de l'agressió reactiva pel paper que hi tenen l'anticipació dels resultats i la finalitat perseguida.[6][1]
La distinció no implica que totes les agressions encaixin exclusivament en una categoria. Una mateixa acció pot combinar la voluntat de represàlia amb l'obtenció d'un benefici. Per això, l'anàlisi de la conducta diferencia entre la intenció immediata de causar dany i els objectius que es volen assolir mitjançant aquest dany.[1]
Factors explicatius
[modifica]El model general de l'agressió, proposat per Craig A. Anderson i Brad J. Bushman, integra factors personals i situacionals. Segons aquest model, les interpretacions dels esdeveniments, les emocions i l'activació fisiològica intervenen en la resposta agressiva. També incorpora l'aprenentatge de conductes mitjançant l'experiència directa i l'observació d'altres persones.[1]
La recerca neurobiològica estudia els circuits cerebrals implicats en l'agressió i la seva modulació per l'estat intern de l'individu i les experiències prèvies. Els estudis comparatius han identificat mecanismes compartits entre diverses espècies.[7]
La relació entre testosterona i agressió humana no és directa ni determinista. Una metaanàlisi publicada el 2020 trobà una associació positiva però feble entre les concentracions basals de testosterona i l'agressió. En els estudis que modificaven experimentalment els nivells hormonals, l'efecte global no fou estadísticament significatiu.[8]
Diverses universitats han estudiat els processos psicològics i socials relacionats amb l'agressió. Un treball de 2023 amb participació d'investigadors de la Universitat de Barcelona, entre els quals Macià Buades-Rotger i David Gallardo-Pujol, relacionà els trets agressius i psicopàtics amb l'adquisició d'expectatives hostils persistents però imprecises mitjançant l'aprenentatge per reforç.[9]
En l'àmbit adolescent, un estudi amb participació de la Universitat de València i la Universitat Miguel Hernández d'Elx, publicat el 2014 i basat en 554 adolescents, observà que les relacions familiars positives s'associaven amb una percepció favorable de l'entorn comunitari i amb actituds positives envers les normes i l'autoritat. Aquests factors s'associaven amb una menor implicació en agressions contra els companys.[10]
En animals
[modifica]
En etologia, l'agressió s'estudia com una conducta social vinculada a la competència pels recursos i a la defensa de l'individu o de la descendència. La seva expressió depèn de l'espècie, de la situació i de l'experiència de l'animal.[7] Els possibles beneficis, com assegurar l'accés a recursos limitats, es contraposen als costos del conflicte, entre els quals el risc de lesions i la despesa de temps i energia.[11]
Agressió i dret
[modifica]Dret penal
[modifica]En l'ordenament espanyol, el Codi penal diferencia diverses conductes que poden constituir una agressió. L'article 147 regula les lesions que menyscaben la integritat corporal o la salut física o mental. La qualificació penal depèn, entre altres factors, de si la lesió requereix tractament mèdic o quirúrgic més enllà d'una primera assistència. També es castiga colpejar o maltractar físicament una persona encara que no se li causi cap lesió.[12]
L'agressió sexual té una regulació específica. Segons l'article 178, consisteix a atemptar contra la llibertat sexual d'una altra persona sense el seu consentiment. Per tant, la qualificació no exigeix necessàriament l'ús de força física. El consentiment s'ha de manifestar lliurement mitjançant actes que expressin clarament la voluntat de la persona, atenent les circumstàncies del cas.[12]
Agressió il·legítima i legítima defensa
[modifica]L'agressió il·legítima és un dels requisits de la legítima defensa. L'article 20.4 del Codi penal espanyol preveu l'exempció de responsabilitat criminal per a qui defensa la persona o els drets propis o aliens si concorren tres requisits: una agressió il·legítima, la necessitat racional del mitjà emprat per impedir-la o repel·lir-la i l'absència de provocació suficient per part de qui es defensa.[12]
Dret internacional
[modifica]
En dret internacional, l'agressió es relaciona amb la prohibició de l'ús de la força entre estats. L'article 2.4 de la Carta de les Nacions Unides obliga els membres de l'organització a abstenir-se de recórrer a l'amenaça o a l'ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat, o d'una altra manera incompatible amb els propòsits de les Nacions Unides.[13]
L'article 51 reconeix, tanmateix, el dret de legítima defensa individual o col·lectiva en cas d'atac armat contra un membre de les Nacions Unides, fins que el Consell de Seguretat adopti les mesures necessàries per mantenir la pau i la seguretat internacionals. Les mesures adoptades en exercici d'aquest dret s'han de comunicar immediatament al Consell.[13]
La Resolució 3314 (XXIX), aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 14 de desembre de 1974, defineix l'agressió com l'ús de la força armada d'un estat contra la sobirania, la integritat territorial o la independència política d'un altre, o d'una altra manera incompatible amb la Carta. Entre els actes que enumera hi ha:[14]
- La invasió, l'ocupació militar resultant d'una invasió o l'annexió territorial mitjançant la força.
- El bombardeig del territori d'un altre estat.
- El bloqueig dels seus ports o costes.
- Els atacs contra les seves forces armades o flotes.
- La permanència de tropes estrangeres contravenint les condicions acordades amb l'estat receptor.
- Permetre que un altre estat utilitzi el territori propi per agredir un tercer estat.
- L'enviament de grups armats irregulars o mercenaris que cometin actes de força d'una gravetat equiparable als anteriors.[14]
Aquests actes poden constituir una agressió independentment de l'existència d'una declaració de guerra. La llista no és exhaustiva i el Consell de Seguretat pot determinar que altres actes també constitueixen una agressió, tenint en compte les circumstàncies i la gravetat dels fets.[14]
Crim d'agressió
[modifica]El crim d'agressió concerneix la responsabilitat penal individual dels qui dirigeixen una agressió estatal. L'article 8 bis de l'Estatut de Roma, incorporat mitjançant les esmenes adoptades a Kampala el 2010, el defineix com la planificació, preparació, iniciació o execució d'un acte d'agressió per una persona amb capacitat de controlar o dirigir efectivament l'acció política o militar d'un estat. L'acte ha de constituir, pel seu caràcter, gravetat i escala, una violació manifesta de la Carta de les Nacions Unides.[15]
Aquesta definició limita la responsabilitat per aquest crim a les persones que exerceixen el control o la direcció efectiva de l'acció estatal. L'exercici de la competència de la Cort Penal Internacional està sotmès, a més, a les condicions específiques establertes als articles 15 bis i 15 ter de l'Estatut.[15]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 Anderson, Craig A.; Bushman, Brad J. «Human Aggression» (en anglès). Annual Review of Psychology, 53, 2002, p. 27-51. DOI: 10.1146/annurev.psych.53.100901.135231.
- 1 2 3 Crick, Nicki R.; Grotpeter, Jennifer K. «Relational Aggression, Gender, and Social-Psychological Adjustment» (en anglès). Child Development, 66, 3, 1995, p. 710-722. DOI: 10.1111/j.1467-8624.1995.tb00900.x.
- ↑ Assemblea General de les Nacions Unides. «Definition of Aggression» (en anglès), 14-12-1974. [Consulta: 1r octubre 2026].
- ↑ Iribarren, Teresa; Gatell Perez, Montserrat; Serrano-Muñoz, Jordi; Clua i Fainé, Montserrat. «Literatura i violències masclistes. Guia per a treballs acadèmics». Edizioni Ca' Foscari. DOI: 10.30687/978-88-6969-747-0. [Consulta: 1r octubre 2026].
- 1 2 3 4 Archer, John; Coyne, Sarah M. «An Integrated Review of Indirect, Relational, and Social Aggression» (en anglès). Personality and Social Psychology Review, 9, 3, 2005, p. 212-230. DOI: 10.1207/s15327957pspr0903_2.
- 1 2 López Romero, Laura; Romero, Estrella; González Iglesias, Beatriz «Delimitando la agresión adolescente: Estudio diferencial de los patrones de agresión reactiva y proactiva» (en castellà). Revista Española de Investigación Criminológica, 9, 2011, p. 1-29. DOI: 10.46381/reic.v9i.59.
- 1 2 Lischinsky, Julieta E.; Lin, Dayu «Neural mechanisms of aggression across species» (en anglès). Nature Neuroscience, 23, 2020, p. 1317-1328. DOI: 10.1038/s41593-020-00715-2.
- ↑ Geniole, S. N.; Bird, B. M.; McVittie, J. S.; Purcell, R. B.; Archer, J.; Carré, J. M. «Is testosterone linked to human aggression? A meta-analytic examination of the relationship between baseline, dynamic, and manipulated testosterone on human aggression» (en anglès). Hormones and Behavior, 123, 2020, p. 104644. DOI: 10.1016/j.yhbeh.2019.104644.
- ↑ Buades-Rotger, Macià; Smeijers, Danique; Gallardo-Pujol, David; Krämer, Ulrike M.; Brazil, Inti A. «Aggressive and psychopathic traits are linked to the acquisition of stable but imprecise hostile expectations» (en anglès). Translational Psychiatry, 13, 2023, p. 197. DOI: 10.1038/s41398-023-02497-0.
- ↑ Jiménez, Teresa I.; Estévez, Estefanía; Murgui, Sergio «Ambiente comunitario y actitud hacia la autoridad: relaciones con la calidad de las relaciones familiares y con la agresión hacia los iguales en adolescentes» (en castellà). Anales de Psicología, 30, 3, 2014, p. 1086-1095. DOI: 10.6018/analesps.30.3.160041.
- ↑ «Aggression and dominance: an interdisciplinary overview» (en anglès). Current Opinion in Behavioral Sciences, 2017.
- 1 2 3 «Ley Orgánica 10/1995, de 23 de noviembre, del Código Penal» (en castellà). Boletín Oficial del Estado. [Consulta: 1r octubre 2026].
- 1 2 «Charter of the United Nations» (en anglès). Nacions Unides, 26-06-1945. [Consulta: 1r octubre 2026].
- 1 2 3 Assemblea General de les Nacions Unides. «Definition of Aggression, General Assembly resolution 3314 (XXIX)» (en anglès). Refworld, 14-12-1974. [Consulta: 1r octubre 2026].
- 1 2 «Instrumento de ratificación de la Enmienda al artículo 8 y las Enmiendas relativas al crimen de agresión del Estatuto de Roma de la Corte Penal Internacional, adoptadas en Kampala el 10 y 11 de junio de 2010» (en castellà). Boletín Oficial del Estado, 24-12-2014. [Consulta: 1r octubre 2026].
Vegeu també
[modifica]
