Alemany
 |
Per a altres significats, vegeu «Alemany (desambiguació)». |
| Deutsch ([dɔʏtʃ]) | |
|---|---|
  | |
| Altres noms | Standarddeutsch, Hochdeutsch |
| Tipus | llengua viva |
| Ús | |
| Parlants | 130 milions |
| Parlants nadius | 76.540.740 (2019 ) |
| Rànquing | 9 |
| Oficial a |  Alemanya Àustria Bèlgica Municipis del Brasil Liechtenstein Luxemburg Namíbia (llengua nacional) Municipis de Polònia Suïssa Tirol del Sud (Itàlia) Unió Europea. |
| Autòcton de | Europa. |
| Estat | Alemanya Àustria Suïssa (Als cantons germanòfons) Liechtenstein Luxemburg  Itàlia (Tirol del Sud) Bèlgica (a la Comunitat Germanòfona de Bèlgica i a Malmedy) Polònia (sobretot a Oppeln i Silèsia)  França (Alsàcia i Lorena)  Romania (sobretot a Transsilvània) A més a més, és parlat per nombroses minories al sud, al centre i l'est d'Europa, Àsia central, Àfrica del Sud (sobretot a Namíbia, però també a Sud-àfrica) i Amèrica (especialment al sud del Brasil i als Estats Units). |
 | |
| Coordenades | 50° N, 10° E / 50°N,10°E |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües germàniques llengües germàniques occidentals South Germanic (en)  | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet alemany i braille alemany |
| Institució de normalització | Cap institució |
| Estudiat per | germanística, Llengües teològiques i German linguistics (en) |
| Nivell de vulnerabilitat | 1 segur |
| Codis | |
| ISO 639-1 | de |
| ISO 639-2 | ger/deu |
| ISO 639-3 | deu |
| SIL | GER |
| Glottolog | stan1295 |
| Ethnologue | deu |
| ASCL | 1301 |
| IETF | de |
L'alemany (Deutsch [dɔʏtʃ] 
escoltar (?·pàg.)) és una llengua germànica occidental parlada principalment a l'Europa Central. És la llengua oficial o cooficial i la més parlada d'Alemanya, Àustria, Suïssa, el Tirol del Sud (Itàlia), la Comunitat Germanòfona de Bèlgica i Liechtenstein. També és una de les tres llengües oficials de Luxemburg i llengua cooficial al Voivodat d'Opole a Polònia. Les llengües més semblants a l'alemany són els altres membres de la branca de llengua germànica occidental: l'afrikaans, el neerlandès, l'anglès, el frisó, el baix alemany, el luxemburguès i l'ídix. També n'hi ha similituds rellevants de vocabulari amb el danès, el noruec i el suec, tot i que pertanyen al grup germànic septentrional. L'alemany és el segon idioma germànic més difós després de l'anglès. El nom en català prové del francès medieval, llengua que va acabar donant a la totalitat dels alemanys una designació que originàriament només era vàlida per al poble dels alamans.[1]
És una de les principals llengües del món: l'alemany és la primera llengua de gairebé 100 milions de persones en tot el món i la llengua materna més parlada a la Unió Europea.[2][3] Juntament amb el francès, l'alemany és la segona llengua estrangera més freqüent a la UE després de l'anglès, i és la segona llengua més parlada de la UE quant a parlants globals.[4] L'alemany també és la segona llengua estrangera més àmpliament ensenyada a la UE després de l'anglès a l'escola primària (però la tercera després de l'anglès i el francès en un nivell secundari inferior),[5] la quarta llengua no anglesa més estesa als Estats Units[6] (després de l'espanyol, el francès i la llengua de signes americana), i el segon idioma científic més utilitzat,[7] així com el segon idioma més utilitzat en llocs web després de l'anglès.[6] Els països de parla alemanya ocupen el cinquè lloc quant a la publicació anual de nous llibres, i una desena part de tots els llibres (inclosos els llibres electrònics) es publiquen en alemany.[8] Al Regne Unit, l'alemany i el francès són les llengües estrangeres més sol·licitades per les empreses (amb un 49% i un 50% d'empreses que identifiquen aquestes dues llengües com les més útils, respectivament).[9]
L'alemany és un llengua fusional amb quatre casos per a substantius, pronoms i adjectius (nominatiu, acusatiu, genitiu i datiu), tres gèneres (masculí, femení i neutre), dos números (singular i plural) i verbs forts i febles. La majoria del vocabulari de l'alemany deriva de l'antiga branca germànica de la família lingüística indoeuropea. A més a més, una part de les paraules alemanyes deriven del llatí i el grec, i en una escala menor, del francès i l'anglès modern. Amb tres variants estandarditzades lleugerament diferents, l'alemany és un llenguatge pluricèntric. També és notable pel seu ampli espectre de dialectes, amb moltes varietats úniques existents a Europa i també en altres parts del món.[2] A causa de la limitada intel·ligibilitat entre certes varietats i l'alemany estàndard, així com la manca d'una diferència científica indiscutible entre un «dialecte» i una «llengua»,[2] algunes varietats alemanyes o grups dialectals (per exemple, el baix alemany o el plautdietsch)[10] en alguns casos es consideren «llengües» o en d'altres «dialectes».
Origen
[modifica]Fins ben entrat el segle xx, en tot l'àmbit alemany i neerlandès s'ha parlat una munió de dialectes germànics relacionats entre si, formant el que s'anomena un continu lingüístic. Aquest continu es divideix en dues grans àrees dialectals: el baix alemany, al nord, i l'alt alemany, al sud, separades per l'anomenada línia de Benrath, que marca el límit septentrional del fenomen de la segona mutació consonàntica.[11] La llengua estàndard alemanya està basada en l'alt alemany. Els dialectes es continuen parlant avui en dia, encara que en algunes zones estan quasi extints, mentre que en altres, com a Suïssa, encara conserven molta vitalitat.
L'alemany actual és una mena d'invenció culta destinada a ser la llengua escrita i normalitzada dels múltiples dialectes. A la primeria del segle xv, per la invenció de la impressió i la proliferació de llibres en llengua vernacla, els impressors cerquen una llengua més estandarditzada, per a facilitar la venta.[12] D'un altre costat el creixent regne francès cerca i imposa una llengua administrativa única per a facilitar el govern.[12] Si la traducció de la Bíblia feta per Luter del 1534, basada en el dialecte alt saxó, va ser una peça clau en la normativització de l'alemany, Luter no va «crear» l'alemany escrit.[13] Tot just després de la seva mort ja es va reeditar el seu Catequisme i Bíblia amb molts canvis ortogràfics –sense tocar el vocabulari–, i que ja hi havia molts escrits en alemany abans de Luter.[13] Aquesta normativització es va refermar a la fi del segle xviii amb les obres dels que es consideren com a clàssics alemanys (Goethe, Friedrich von Schiller, Lessing, etc.) i fou consolidada amb la creació de l'Imperi alemany el 1871. Aquesta unió política va fer possible l'adopció d'una normativa unificada, que amb el canvi de segle fou acceptada també per Àustria i Suïssa amb molt poques variacions.
Aquest model estàndard està basat en la llengua utilitzada a la fi del segle xviii a la cancelleria de Saxònia, i després va ser molt influït pel model de la cancelleria de Viena. Pel que fa a la pronunciació, el model adoptat fou el del nord, ja que Prússia va ascendir meteòricament a partir dels segles xvii i xviii fins a una posició que la va convertir en potència hegemònica per a bona part del territori germanòfon. A partir del segle xvi, el nord d'Alemanya començà a viure un procés de substitució lingüística, que avui en dia encara no ha conclòs del tot, per mitjà del qual el sassesch o, sigui, el baix alemany, fou gradualment substituït per l'alemany en un procés sociolingüístic que va anar —i va— de dalt cap a baix. Els parlants de sassesch que volien avançar socialment aprenien l'alemany com una llengua estrangera, i una de les conseqüències que aquest fet va tenir és que van cenyir la pronunciació que donaven a l'alemany a la seva ortografia; de manera que el lema ideal era per a ells pronuncia així com escrius. Així, doncs, podem dir que l'alemany estàndard actual està basat en el model de la cancelleria de l'antic Regne de Saxònia (que més o menys correspon a l'actual estat federat de Saxònia), després d'haver estat molt influït pel model de la cancelleria imperial situada a Viena i haver sofert importants modificacions lexicals, sintàctiques i morfològiques com a fruit dels debats teòrics duts a terme en el si de les Sprachgesellschaften o Societats de la Llengua a partir de la Pau de Westfàlia. Conseqüència de la posició cada cop més hegemònica de Prússia a partir de la Guerra dels Trenta anys, però, i sobretot, conseqüència de la seva posició hegemònicament única a partir de la fundació del Reich alemany el 1871, és l'adopció de la pronúncia de l'alemany pels habitants del nord d'Alemanya com a model ortoèpic. L'abolició de l'estat de Prússia després de la II Guerra Mundial no va afectar pas el model ortoèpic que, fins al dia d'avui, continua sent el model donat per la pronúncia del nord.
Tot i que s'escrivia, l'alemany estàndard no es començà a parlar de manera habitual fins al segle xix, quan es va introduir obligatòriament a les escoles. Cal deixar clar, però, que aquest estàndard era només un estàndard escrit, no pas parlat: cada regne hi donava la pronunciació subjacent del seu dialecte o idioma. L'any 1898, una comissió d'experts va redactar la Deutsche Bühnenaussprache (pronunciació alemanya per al teatre).[14] Com el nom indica, no pretenia ser res més que una pronúncia que permetés als actors poder representar les obres teatrals sense haver d'adaptar-ne la pronúncia a la de la ciutat on les representarien.[14] A falta d'una altra proposta, aquesta pronunciació fou adoptada pels locutors de ràdio des dels anys 30 del segle xx, la qual cosa ajudà a donar-la a conèixer i a afermar-la en el si de la societat alemanya. Quan es va inventar el cinema parlat, aquest també hi va recórrer i, finalment, quan, a la fi de la II Guerra Mundial, milions de desplaçats foren reassentats en territori alemany, aquesta mateixa pronúncia, per bé que amb alguna modificació, es va convertir realment en la pronunciació ortoèpica de l'estàndard alemany. Sense exagerar podem dir, doncs, que la història de l'alemany actual comença, realment, a partir del 1945.
Classificació
[modifica]L'alemany forma part de la branca occidental de les llengües germàniques, que alhora forma part de les llengües indoeuropees. En el si de les llengües germàniques, és una de les llengües del germànic meridional.[15]
Estatus oficial
[modifica]