terne

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /ˈter.nə/, occidental /ˈteɾ.ne/
• Etimologia: Del caló català terné, plural de ternó, segle XVIII.

Adjectiu

terne m. ‎(femení terna, plural invariable ternes)

1. (argot, arcaisme) jove, valent

   «Ya sap que sempre he segut el terne de tota l' horta, y que no hiá ú en Paiporta que me diga chut ni mut.» (Francesc Palanca i Roca, La millor raó el trabuc, 1859)

   «Quedà el carrer netet com una plata de tota aquella jusma sense haver un’ànima terna a qui dir-li guarde Dios.» (Lluís Galiana, Rondalla de rondalles, 1768)

Miscel·lània

• Síl·labes: ter·ne (2)
• Anagrames: enter, entre, etern, renet, renét, rente, Renté, reten, tenre, trene

Romaní

Adjectiu

terne

1. forma plural de terno