El RAVAL

El Raval de Barcelona

"Onze i mitja del matí
m'aixeco fotut
ahir va ser una nit dura...

No penseu que vaig morir
rodejat d'amics
explicant-nos la vida.

Ni en un petit local de la Rambla
que un company em va ensenyar
en aquells anys que estudiava.

Em quedo recordant
mentre fumant,
recordo aquells anys
passejant per la Rambla.

Vèiem les noies passar
les arribàvem a puntuar
com si d'un examen tractés.

Aquelles nits pel casc antic
explicant-nos-ho tot
com si un conte redactàrem.

Però us he de confessar
que la meva debilitat
és i va ser el conyac
en un pis del Raval..."
(Guten Plan)

LA BARCELONETA (impressions)

La Barceloneta és un dels barris per on sovint em perdo per vagarejar, per prendre una cervesa o un peixet fregit en algun dels petits bars o restaurants (cal conèixer-los), o per entretenir-me una estona a la llibreria Negra y Criminal, al carrer de la Sal. Llocs que conec des de fa temps. En aquests carrerons de la ciutat, m'envolta una certa sensació d’anonimat.

I no deixa mai de copsar-me el contrast (els contrastos) que percebo en aquest barri –tinguem-ho present, d’una de les principals capitals turístiques d’Europa. Des de la indiferència que em provoca la passejada pel passeig de Borbó cap a la platja i al passeig Marítim amb els seus luxosos iots i les barques on imagino bohemis que potser hi fan vida, pretesos mariners ociosos que deuen contemplar el mar o la façana de la ciutat, habitants atabalats netejant el seu piset perquè quedi ben lluent no fos cas que... Fins a la decrepitud crua (a ben pocs metres) i inalterable, permanent,  des de fa anys i panys, dels carrers estrets, bruts, pudents, amb els balcons plens de roba estesa que han penjat els inquilins d’un pisos, atabalats també –com els dels vaixells- perquè pateixen d’allò que finament diem mobbing immobiliari. Parets grisoses de brutícia. Certa cridòria que prové d'algun balcó. Xerric del que suposo deu ser un taller.

Entre l’estretor d’aquests carrers, trobo, però, un respir, a la fa poc reformada plaça de la Font, amb el mercat de la Barceloneta. Un espai ampli, assolellat, amb un petit jardinet de joc per a infants. I bancs. Bancs on seuen unes velletes per fer-la petar. On veig un captaire jove amb la mirada perduda i la cigarreta penjada i els peus nus ennegrits i la roba esparracada... On uns homes criden en una llengua que em resulta desconeguda fins que una dona amb la cara coberta amb vel en crida un d’ells.

La contrarietat no deixa de sorprendre'm quan m’adreço cap al passeig Marítim i pel carrer sant Carles creuo una terrasseta d’un bar on uns presumptes turistes prenen unes gambes, ensumo l’olor d'oli refregit, faig unes passes més i a la cantonada amb el carrer Soria per poc no ensopego amb un captaire -una de tantes mostres del nostre estat del benestar- ajagut a terra (potser dorm), un home que sembla jove també (potser no ho és), encongit, el rostre mig cobert amb les mans, barbut, el terra brut...

I uns metres més enllà, l’olor de la mar, la placidesa de les onades, els cossos mig nus estesos al sol, rialles.

I penso en la primavera que ja ha arribat. I penso en la desesperació dels mots éssers humans que ja fa temps que s'hi ha instal·lat (que sempre ha existit). 

I penso que sóc a la Barceloneta, un barri antic de pescadors.

PLAERS DEL PENEDÈS

Els membres de la família Bolet són viticultors des de principis del segle XVII. Acutalment treballen 66 hectàrees de vinyes propies, conreades ecològicament. Nosaltres hem visitat la la finca de Mas Lluet, situada al municipi de Castellví de la Marca. 

En aquesta finca de Mas Lluet hi trobarem el celler i la primitiva masia construïda el 1619, ara un  museu magnífic d'eines del camp. Al costat s'hi va construit la casa pairal d'estil modernista del 1911, propietat i residència de la família Bolet.

En aquesta extensió de 66 hectàrees disposem de les següents varietats: Macabeu, Xarel·lo, Parellada, Moscatell d'Alexandria, Gewürztraminer i Chardonnay; de negres, Merlot, Cabernet Savnignon, Ull de Llebre i Pinot Noir. 

Els vins i el cava brut nature són excel·lents: suaus, fins, aromàtics saborosos. Crec que no exagerem si diem que probablement són uns dels millor vins d'aquest país. 

TOT ÉS ETERI

Venècia

"Un dì, felice, eterea, 
Mi balenaste innante, 
E da quel dì tremante 
Vissi d'ignoto amor. 
Di quell'amor ch'è palpito 
Dell'universo, Dell'universo intero, 
Misterioso, Misterioso altero, 
Croce, corce e delizia, . 
Croce e delizia, delizia al cor." 


(Giuseppe Verdi - La Traviata) 

EL VASO DE ORO (o una cerveseria per oblidar la crisi i tastar el vici)

Si esteu agitats per la crisi i sentiu un cert desfici, no ho dubteu: fugiu i cerqueu instants i racons on pugueu assaborir algun petit vici.

Un lloc? El Vaso de Oro a la Barceloneta (al c. Balboa), un local ben estret on tiren una cervesa extraordinària: una de clara i una de més fosca, una barreja elaboren que ells mateixos barregen a la fàbrica que tenen a l’Hospitalet. El local és una barra ben llarga on l’espai no dóna per gaire; si un (o una) fa una mica de panxeta per allò de la corba (del revolt?) de la felicitat, ho tindrà pelut, a menys que trobi lloc en alguna taula als extrems del taulell. Però és que a partir de les 8 del vespre l’activitat és frenètica.

I si un (o una) no vol gastar gaire perquè amb l’apujada de l’irpf la cosa no està per romanços, pot acompanyar el líquid escumós amb unes patates braves, o unes gambetes, o un pernilet, o un “granjero”, o… Però si un (o...) decideix que ja en té prou de tot plegat, que cal oblidar la crisi i cal llançar-se al vici i, empès (o empesa, vaja) pels efluvis etílics, s’arrisca a buidar-se la butxaca (una mica més, al capdavall…), llavors haurà de demanar, sens dubte (és un consell obligat), el filet amb foie. Buffff. És que aleshores probablement arribareu al cel, veureu dues llunes (com en Murakami), assolireu un orgasme gastronòmic durant uns instants més o menys breus (i si aneu ben acompanyats, doncs encara més; esclar que això de la gastronomia és molt personal). I si encara el regueu (el filet amb foie, per descomptat) amb la cervesa negra marca de la casa…

I en acabar, deixeu que les cames un enduguin cap a la platja per pair l’escuma (de la cervesa) i feu-hi una passejadeta, sentiu el soroll de les onades i… contempleu tantes llunes com hi hagi aquella nit.  

LA GRÀCIA DEL PETIT REGNE DE TAIFA

El carrer de Verdi és, sens dubte, un dels carrerons més atractius del barri de Gràcia, a Barcelona, sobretot, es clar, pels cinemes Verdi. Sempre s'hi poden veure pel·lícules en versió original i, gairebé sempre, amb garantia de bon cine. Però a més, és un dels carrers amb més vida del barri, amb petites botigues, alguns restaurants d’aquests que podríem qualificar com a “exòtics” (libanesos o palestins que, això sí, semblen fotocòpies, perquè el menjar i la decoració i el personal són, si fa no fa, ben igualets); a més, algun quiosc, botiguetes de roba, de bijuteria, un forn…

I hi ha, també, alguna llibreria amb certa gràcia, al barri de Gràcia. Em refereixo a la llibreria Taifa. Hi podem trobar llibres especialitzats en cinema, com també les principals actualitats literàries, entre d’altres. I al fons del local (que té un cert regust d’antic), un espai prou ampli amb llibres de segona mà. Un avantatge, per a mi destacable, d'aquesta llibreria és que pots entrar-hi un diumenge a la tarda, perquè sempre és oberta; pots mirar què hi ha de nou, comprar si t’has quedat sense lectura, passar l’estona entre dissenys de portades, tot curiosejant i vagarejant una tarda d’aquests diumenges sovint ensopits.

Llbreria Taifa (entrada)

I també, en el petit regne de Taifa, destaca la figura estàtica i impertèrrita, sempre amatent als visitants, del senyor del regne. I és que, ves, un xic més de simpatia amb els badocs que s’acosten a la llibreria i que pregunten per aquell llibre o per aquell altre que fa poc que ha aparegut, no hi estaria de més.

Seria d’agrair, senyor Jordi… una certa empatia. Tampoc cal que et desfacis en somriures ni complaences ni que ofereixis un whiski als visitants del teu cau (esclar que potser no seria mala idea, tampoc). Si algun dia llegeixes aquest bloc, cosa que dubto, et suggereixo tinguis en compte la idea.

I vosaltres, els qui de tant en tant apareixeu amablement pel bloc per veure què hi fem, us proposem que us hi acosteu, pel carrer de Verdi. I, per descomptat, per la llibreria Taifa. Potser hi trobareu alguna cosa interessant!

LLOGARETS DEL PLA (DE L'ESTANY) - GALLINERS

A la comarca del Pla de l’Estany hi podem trobar llogarets per passejar, cercar tranquil·litat i escampar la boira. Galliners és un d’aquests poblets del Pla, amb uns 100 habitants, situat a uns 15 km al nord-est de Banyoles, en direcció a Vilademuls. Quatre cases, una placeta i l'església parroquial (Sant Julià i Santa Basilissa), obra del s XIV, que depenia de Parets d'Empordà. Cal aturar-s’hi una estoneta per passejar-hi i badocar.

I ja que hi som, ens hi podem estar al mas Guitart, masia de turisme rural situada al cap del poble, ben disposada i condicionada. Possibilitat de caminar, fer alguna ruta en bicicleta, endinsar-nos en alguna lectura (com ara Jo confesso, de Jaume Cabré) o alliberar el nostre cos de l’encotillament de l'urbs.

Cal aprofitar l'avinentesa per resseguir els veïnats i els vilatges propers tot badant unes hores: Vilademí, Sant Marçal de Quarantella, Fontcoberta, Ollers, Orfes, Vilamarí, l’ermita de Santa Caterina d’Espasens, Vilademuls, Palol de Farga, Pujals del Pagesos, Pujals dels Cavallers, Sords, Santa Llogaia de Terri, Sant Esteve de Guialbes… 

Topònims i sonoritats que conformen les suaus ondulacions del Pla i part de la història d’aquest país.  

PER LA SERRA DE L'OBAC

Fem una caminada per la serra de l’Obac. Agafem el cotxe en direcció a Matadepera. Al km 11 de la carretera Matadepera-Navarcles, en una desviació a l’esquerra, deixem el cotxe. Pugem cap al coll de les Tres Creus, direcció al coll d’Estenalles. Ens enfilem per la pista (asfaltada al començament), que fa un pendent una mica pronunciat, durant uns 45 m aproximadament. Fa un dia clar, un matí fresc i assolellat. Al final de la pista, agafem un camí més planer, entremig de bosc.

 

Passem pel coll del Boix. Caminem a pas tranquil, sense pressa. Arribats a un punt, podem contemplar a l’esquerra la muntanya de Montserrat i el perfil de les seves agulles, immersa en un mar de boira baixa. Fem unes quantes fotos. Sensació de serenor. L’aire és molt net.

Després de menjar alguna cosa, seguim el camí, que es fa molt agradable. Al cap d’una estona, a la dreta podem contemplar la serra de l’Obac, amb el massís de la Mola i el Moncau. Una panoràmica excel·lent.

Al cap d’uns 30 minuts si fa o no fa, trobem la desviació cap al Montcau. Però decidim recular i prendre el camí de tornada, amb calma, fent fotografies, agafant farigola, gaudint del paisatge. Tot plegat una caminada d'unes 3 hores, ben satisfactòria i plaent. 

EL MATAGALLS (des del coll de Bordoriols)

Prenem la carretera que va des de Viladrau cap a Sant Marçal. A la dreta trobem la pista del coll de Bordoriols que puja al Matagalls (1.697 m). El camí, força ben indicat, va pujant suament. Com que som a  mitjan novembre, sembla que caminem per sobre d’una estora de fullam. És un paisatge tardorenc, envoltat per una boirina, que a poc a poc es va esclarint. No es pot dir que la vista sigui res de l’altre món, perquè fins que no ets ben amunt no s'albera cap panorama. L’atmosfera, grisa; la llum, pàl·lida, el temps, fresc; al davant nostre, el verd fosc de la fulla caiguda, el marró dels faigs. Tot plegat, una quietud melencòlica que al silenci. Mentre caminem per la fageda, la conversa entre nosaltres flueix com sempre, d’un lloc a l’altre; i les paraules van caient: a voltes, com les notes d'un concert a dues mans. Sortim del bosc, creuem l’esplanada i al cap de poc distingim el pic. Uns metres més i arribem a la creu del Matagalls, des d’on, ara sí, contemplem una vista magnífica. 

ISLÀNDIA - HRISEY

Avui sortim d’Akureyri (la segona població més gran d’Islàndia) i ens endinsem al fiord d’Eyjafjordur. A uns 35 km, una mica abans d’arribar a Dalvik, hi trobem el petit nucli d’Arskogssandur, des d’on surt el ferri que ens du a Hrisey, una illa de 7,5 km de llargada i 2,5 km d’amplada. Unes quantes casetes, amb jardí, amb les parets folrades amb aquesta mena d’alumini -com la majoria de cases a Islàndia- i pintades en blau, blanc, verd, vermell; una església i un restaurant. A mesura que ens hi acostem amb el ferri, ens impacta el ventall de colors.    Quan hi som, passegem pels dos o tres carrers de la població i ens endinsem per un caminet, direcció al far, per l’interior de l’illa, un corriol que després segueix vorejant al mar. Marxem a poc a poc, observant les diverses espècies d’aus que sobrevolen l’indret. Només podem esbrinar el nom d’una d’elles: el xàtrac àrtic, un ocell blanc, amb la part superior del cap negra i el bec vermellós. A començament del camí, hi ha un cartell on es llegeix: “Obriu la vostra ment. Entreu en un món d’energia i harmonia que renovarà la vostra ànima i el vostre cos.”  Ens envolta un paisatge de color, d’ocells, de mar, de silenci. Tenim sort de la llum del sol que enlluerna suament aquesta atmosfera tan neta i clara.

Islàndia ens ha descobert un altre dels seus secrets. 

CAVES ALBET I NOYA

Sortiu de Barcelona, direcció cap al port de l’Ordal. Després del poblet Sant Pau de l’Ordal tombeu cap a la dreta i arribareu a Can Vendrell de la Codina. En aquest indret hi trobareu les caves Albet i Noya, on produeixen vins i caves ecològics. És gairebé una obligació aturar-s’hi, contemplar una estona el paisatge elevat de vinyes i, tot seguit, visitar les instal·lacions. La persona que us hi acompanyarà, us explicarà com elaboren els diferents tipus de vi i caves: unes explicacions fetes amb simpatia, naturalitat i cordialitat.  En acabar la visita, el final, el plaer de catar alguns dels vins i caves: el Fanio, el Milana...   

Vins excel·lents, passió per la feina ben feta, innovació, cura de la terra i del raïm. Aprendre de la natura i per millorar el que se n’obté: uns vins i uns caves excel·lents.  

ISLÀNDIA - ARNARSTAPI

Sortim de l’hostalet on ens hostatgem i ens dirigim cap a Arnarstapi, un llogarret de pescadors situat en un  extrem de la península d’Snæfellsnes, a l’sud-oest d’Islàndia.  Cal fer uns 100 km per una carretera estreta, un paisatge amb muntanyetes de lava, amb algunes cases aïllades –segones residències molt probablement- que afegeixen un toc més de color. En un punt del camí, ens hi aturem perquè hi veiem sobrevolar un munt de xàtracs àrtics, uns ocells blancs, amb la part superior del cap de color negre, que ja hem observat en alguna altra part de la costa d’Islàndia.    
Actualment, Arnarstapi és un port petit on amarren barquetes de pescadors i de lleure, amb algunes casetes i un punt d’informació on també pots fer un cafè, que també és una botiguetes curiosa. A més, és un punt de destinació per als turistes a l’estiu. Hi ha també un camí, una antic pas per als cavalls, entre terra de lava, al llarg de línia de la costa, que arriba fins a Hellnar, un altre llogarret a uns 2 km d’Arnarstapi. La passejada dura una hora, si fa no fa. Aquest dia, el vent bufa de valent, una ventada que alenteix el pas, amb molta força. Cal anar ben tapat. Al llarg de la costa hi ha unes formacions rocoses i uns penya-segats únics. De fet, aquesta zona és una reserva. Una mica abans d’arribar a Hellnar, gairebé tocant a la platja, arrecerats del vent, ens aturem en una mena de baret a fer un beure.  I a contemplar les onades, sota aquesta atmosfera nítida, les aus marines, el blau clar del cel, el blau fosc de les onades, colors variats, sota la llum del sol. Un espectacle natural que omple els nostres sentits.

EL MONSTRE DEL GUINARDÓ

No sé què hi fas, estampat en aquesta paret d’una modesta torre mig derruïda  a tocar del Carmel que té pinta d’estar, com és moda d’escriure avui, okupada. El grafiter que et va parir, perdó, pintar, era un expert o  va tenir un cop d’esprai/brotxa afortunat.

Cal reconèixer que ets horrible, i que has aconseguit donar un toc de repugnancia a una anodina paret  de maons d’un barri francament poc afavorit, però que seria injust qualificar de terrorífic o, ni tan sols, d’horrible.

Què em recordes? El teu rostre abonyegat  que baveja negrors espesses, uns ulls aquosos irremissiblement  tèrbols, enormes i segurament inútils, la dentadura impossible que et deu fer patir més a tu que a les teves presumptes víctimes, fan pensar en una gárgola medieval o en un monstre marí d’aquells que imaginaven els grecs en ple desenfrè mitogràfic.

O, més vagament encara, evoques una  versió pàl·lida i desmanyotada del cap d’uns d’aquests dracs que els xinesos fan giravoltar en les seves festes, diríeu que en una  rèplica oriental de la patum (o a la inversa: no sigui que ens acusin d’etnocèntrics).

Però no:  no ets un il·lustre mite grec, ni una gàrgola digna de consideracions medievalistes, ni un bigarrat drac xinès, reclam turístic garantit - ben al contrari del teu parent al proper parc Güell,  més afortunat que tú, segons com es miri. Tan sols ets una pintada anònima, un abscés d’odi  rebentat. Un gra de pus que es transmuta  en figura.

La teva deformitat no dignifica la repugnància  que inspires. Per això fas llàstima: no et pots amagar. Has de mostrar la teva lletjor evident un dia si i un altre també al vianant, que amb disgust topa de nassos amb tu . Ets allà, visible, evident.  Fins que el temps, amb mandra displicent, et vagi esborrant, o els homes, en un acte de misericòrdia involuntària, enderroquin la paret que et sosté.

EL FRONT MARÍTIM

Barcelona, ciutat oberta al mar. M’hi atanso fins al barri vell de la Barceloneta i m’hi passejo, pel front marítim.

Ben a la vora de carrers estrets, hi veig la roba estesa exposant intimitats, colors i formes; hi trobo restaurantets, barets i botiguetes; hi ensopegues amb veus, cares, gestos, vestits, sons... de ben diversos. A tocar d'aquests carrerons, habitats en gran part per la pobresa i la misèria, s'hi exhibeixen vaixells luxosos, velams i futurs prometedors.

Arribo fins a la platja. Com sempre, a un costat la vela d’un edifici imponent; a l’altre, les torres bessones, amb el peix gros. Davant, les onades que freguen la sorra; olor de salobre i de mar pol·luïda. Pertot, un niu de jovenetes que mostren alegrement la pell dels seus cossos; i de jovenets que ballen al ritme de la música que duen enclavada al cervell. I d’altres, de no tan joves: gent del barri, forasters de tota mena. Brogit, soroll, moviment, tràfec, barreja d’olors…

A poc a poc, llum de lluna, claror tènue, capvespre tardoral, allà on si va imposant la remor de les onades.

EL BARRI DE LA RIBERA

Em sento sovint forà en aquesta ciutat on he nascut i que mai l'he creguda del tot meva. Tanmateix, alguns dels seus carrers i racons m'acullen a estones, quan m'hi perdo, per sentir-hi altres veus, gestos, mirades... altres colors, altres olors.

Ahir era un d'aquests vespres encara lluminosos quan vaig restar embadalit en una petita placeta: uns arbres, un fanal amb quatre llumetes, unes baranes i unes façanes que conserven el pas del temps, plantes, la botigueta… Es va entreobrir lleugerament la porta d'un balcó i va aparèixer tímidament la cara d'una noia -20 anys endevino-, pell fosca, ulls negres, llavis prims amb un somriure insegur, un cos sinuós, unes cintura esvelta, una sensualitat captivadora.

Uns crits distants en una llengua que desconec em desperten del meu encaterinament. Un instant i torno a la realitat. Sóc al barri de la Ribera. 

NETEJA DE Q...

Haig de confessar (Jo confesso, també) que sóc un maniàtic de la netedat (eps! de la neteja, ja no tant), tinc una obsessió per les coses netes (i per altres, també, ho reconec). M’agrada que tot estigui net, com ara la casa, la cuina, el raconet des d’on em connecto a internet, els carrers, la porteria de casa, la bicicleta… En fi, fins i tot puc dir sincerament que no tinc cap granet, a la cara.

I el cotxe. Per a mi, és una obsessió que el cotxe estigui ben lluent, per fora i per dintre. Els dissabtes m’hi passo llargues estones passant-t’hi el plomall.

De vegades em preocupa, aquesta mania meva per les coses netes. Però no en sóc l’únic, d’obsès. La meva amiga Gènia també és una obsessa, de la netedat (i d’altres coses, però això és un altre tema). Du que li rentin el cotxe gairebé cada setmana; i res de plomalls ella; la Gènia va a un d’aquests lloc on te’l renten automàticament i te’l deixen com nou. I és que a la Gènia li agrada que destaqui el blau metàl·lic del seu golf. Li agrada que l’hi deixen ben net. Sobretot, els baixos. Sempre porta els baixos ben nets. A mi em costa d’entendre, això, perquè els baixos no solen ser aire visibles, a primer cop d’ull, no es veuen, a menys que t’hi posis, esclar, que t’ajupis i els observis. Vet aquí, però, que la Gènia és una maniàtica dels baixos, del baixos del cotxe; els vol nets, sense pols. Més encara, l’interior del cotxe també ha d’estar com una patena. Per això, quan el du a netejar, deixa ben clar que no vol que quedi ni un bri de polsim, al seu golf; ni paperets; ni pèls (eps! que hi ha cotxes que n’estan plens); ni burilles; ni cendra; ni escuradents; ni restes de pa de fuet de xocolata de xoriço de codonyat de iogurt de farinetes de la nena del nen de xupa-xups de pegadolça de galetes d’atmetlles de pistatxos de sorra…

De qllons! Vol que el seu cotxe estigui ben net, net de qllons. A més, la Gènia és una entusiasta de la neteja integral. De manera que va a un lloc on li fan un servei integral, de neteja. Que li netegin amb integritat, el cotxe. Si li han de netejar els baixos, del cotxe, que sigui integral, la neteja. I a l’interior, del cotxe, res de pèls res de papers res de.. res de res. Net de qllons, el golf!

Seguint els consells de la Gènia (amb qui comparteixo obsessions, neteges i netedats), jo ara porto el meu panda al mateix lloc, a un petit local al barri de ¿. I demano que em deixin els baixos com els de la Gènia. I per dintre, el vull ben net, de papers de bolis de llaminadures de crispetes... El vull net de qllons! Que me’l revisin íntegrament! I és que, la veritat, el deixen ben net, el cotxe, net de qllons. Si a dintre n’ha quedat cap (de paper de burilla de pèls de…), t’ho netegen tot. I la veritat és que, ara, n’estic ben satisfet de com queda, el meu panda. Per fora, per dintre, per sota... Net de Qllons!

PASSEJADES PER BARCELONA - EL PONT DEL TREBALL (DIGNE, EPS!)

Vet aquí que, tot passejant per Barcelona, m'adono que en aquesta capital mediterrània nostra gairebé no hi ha ponts. O, disculpeu-me, hi ha pocs ponts. A Barcelona no tenim gaires ponts

Les grans capitals europees tenen ponts famosos i reconeguts arreu. Vegem si no Londres, amb el majestuós pont de la Torre (un nom ben original, Tower Bridge. Respectem-ne el nom original, que la traducció del topònim, aquí, és de mal fer). O a París, ens podríem passar el dia creuant el riu pels seus ponts (el pont-Saint-Michel o el pont Alexander III, noms de sants, de reis... per anomenar-ne només dos). I no podríem conèixer Amsterdam sense passar pels ponts Magere, Torensluis, Python, pont de disseny que simula una pitón). I a Madrid, esclar, a la capital del regne hi ha el Puente de la Culebra, que simula una serpent, una cosa així com a Amsterdam -el nom esclar.

Però a Barcelona n'hi ha poquets, de ponts. No ens agrada fer pont ni ponts -tampoc en vam fer cap quan va venir el pontífex, ara fa ben poc! Som gent de feina, pencaires, ens agrada el treball. Per això al districte de Sant Andreu van fer un pont que van batejar amb el nom de pont del Treball. En anglès, a Londres, posats a traduir-ne el nom, seria una cosa així com Working Bridge. Sona bé i tot. El pont no és gaire bonic. Vaja, que és força lleig. Els dissenyadors de pots devien ser vacances quan el van construir.

Però fa uns anys el van rebatejar, el pont del Treball. I de vegades i amb perdò, sembla que qui bateja repapieja. L'Ajuntament (els batejadors de torn) amb el suport dels benaurats sindicalistes (convertit en dignataris de torn), van afinar el nom del pont, de manera que ara es diu pont del Treball Digne (més val no saber com en dirien els anglesos, d'aquest pont). Per què aquest nom i no pont del Treball Pesat? O pont del Treball Temporal? O pont del Treball Fix? O pont del Treball Distret? Un pont aquest, per cert, que aviat desapareixerà per les obres del tren de l'AVE. Ens trauran el pont, però ens quedarà el Treball (digne). Els rebatejadors (i repapiejadors) de torn hauran de buscar un altre pont (o carrer) per dignificar-lo. 

Jo, mentrestant, continuaré passejant per Barcelona, creuaré el pont del Treball Digne, potser per darrera vegada. I un pèl indignat (que no indigne), segurament per això.