UTSM o “hasta el rabo todo es toro”(dita popular castellana)

Com en tota competició d'alt nivell aquesta és digna de tocar al màxim  el màxim de punts de cursa possibles. Aquest UTSM no podia ser menys, per això us en faré cinc cèntims d’allò més destacat en diferents punts quilomètrics del recorregut.

Km0. Cornudella de Montsant. Mire de tindre temps per ultimar tot(mapes, estratègia, avituallaments de Cabassers i Escaladei)...Tot  a punt i sense desperdiciar energies, al trot ens plantem Ruben i jo a 7 i pico el km en Albarca(km 5) on ens trobem de cara amb Adolf i Jose que ja ens traien 10 minuts(segons la info de Yolanda).

En l'eixida la foto de rigor(by Yolanda) amb 3 grans amics alqueriencs: Rubén, Adolf i Jose.

Kms 10-15. Coll Grau Gran-Pi Carabasseta. Una vegada hem fet la duríssima pujada que venia després d’Albarca, ens fiquem per una cresta i llavors en Pi Carabasseta, ve una zona molt corredora i un tant perillosa, donat que passa a un metre del teraplé. Des d’allí ja veiem Ulldemolins, cap on baixem per uns revolts molts ràpids.

Km 18. Ulldemolins. En aquest punt havia un avituallament sòlid i la qüestió era fer-lo i bé, fet pel qual menje de tot(entrepà, galetes, xocolata, “xuxes”, platans i bec i m’abastisc d’isotònic). Ací van veure a Dani en la xicona i Yolanda,  que ens donaren ànims.

Poc després d’Ulldemolins, abans d’arribar a l’ermita de Sant Antoni(km 22), comença el calvari del pobre Ruben al girar-se el turmell. Jo en eixe moment en trobava bé i decidisc “tirar” d’ell fins que arribem a l’altra font(aquella que no és un rajolí i no gaire visible). Poc després va passar  el que jo no volia que passara(1r regiró i després rampa)...

Km32(Pantà de  Margalef)Rubén, després de la meua insistència, m’ha de deixar(em va fer gràcia quan va dir que pensava que a partir de Cabassers jo el portaria a l’esquena). Dic insistència perquè em feia il·lusió que la meta que ens havíem marcat junts de almenys tractar de tornar plegats a Cornudella. A més en aquest punt, m’entristisc bastant donat que ell no va creure ni que devia continuar ni un quilòmetre més fins a Margalef(on l’esperava la dona). M’haguera encantat donar-li una última espenteta, però finalment, vaig pensar que devia traure el millor de mi, i alhora fer-ho pels dos(és a dir, un podia caure, els dos mai, mai!). Després 7 km sense més història que la d’anar passant els kms, els corredors i anar gaudint del paisatge mentre arribava Margalef.

Km 39. Margalef. Mentre Yolanda espera pacientment, jo li anuncie la desgràcia (o la sort) de la retirada del seu company. En tot això, entre al líquid del bar del poble, esperant el coi d’aigua que no arribava. No demore  gaire, i per una pista d’asfalt enganxe una altra de terra que em portaria fins a la Bisbal de Falset.

Km 45. Bisbal de Falset.  Sabedor de les limitacions del meu trac, feia poc que l’havia engegat i també coneixent que la gent solien perdre’s a l’eixida d’aquest poble el seguisc ara-i-adés. Baixe cap a un caminet que em portaria per una pista de terra un faig la goma en un senyor gran. El deixe darrere(em tornaria la moneda en Cabassers, ole el tio i ole!!). En eixa pista de terra vaig molta estona sol i no pare de taladrar-me el cap, fins que a 2km del 50 conec un tal Pere de Sant Vicenç de Calders, que va haver d’aguantar les meues ganes de conversa i, molt amablement va departir amb mi; d’aquest bon home vaig saber que, curiosament,  renaixia de Cornudella i vàrem departir impressions sobre la comarca. El tornaria a veure, saludant-lo com si el coneguera de tota la vida, al poc d’eixir de la Figuera

                                                                                                                                                                                                                                Grans moments, moments per al record(amb Rubèn García)

Km 50. Arribe al control de pas i material de Mas de Serrador. On ensenye ràpidament a dos corredors i isc volant, ja que estic desitjant eixir cap a Cabassers on em toca el meu ritual particular d’equador de cursa. Ja em veia en el poble i alcance a un corredor de Vinaròs conegut del circuit ebrenc amb qui xarre una estona d’aquest mundillo. En eixe moment, passa l’inesperat, em veig a dos paios al fons de la pista d’asfalt. -Dic –Blai? Noo, era Pau el  seu germà i company dels corredors falsetans, i al seu costat Jordi Martí, amb els quals trote fins al bar del poble. Abans, però, ens trobem amb Sergi Capdevila amb el menut Joel, qui acaba corrent en natros i entra al bar de Cabassers(km 56) per demanar-me una birra(10% de la ultra). El ritual era massatge del quadriceps trinxat des de no sé quant fa + massatge de peus i crema + pasta, birra i dolços + sobret de cafeïna. Foto de rigor i a cap la Figuera on m’esperaven Mar i Vinyet.

Ací amb Pau Ferré. Foto de Jordi Martí

Km 61. Mar, Vinyet, Montse i Pau petit esperant-me per convidar-me a un suc i a dos galetes de xocolata. Un petó, em deixen una altra armilla reflectant(al haver perdut la meua) i a la marxa. Isc més o menys ràpid per una pista fins a la Vilella Baixa, trobant-me amb un corredor de Sant Sadurní amb qui compartisc impressions sobre la posada del sol i el futur en llibertat de Catalunya. Una pista de baixada molt ràpida i en un tres i no res ja estem en ...

Km 70.Vilella Baixa.  Passe pel poble per tal de reomplir bidons i afegir-me un poc de les sals que portava damunt. Isc corrents en direcció a la Vilella Baixa. Només passar la carretera enganxe un noi i una noia. Al poc el noi ens deixa i la noia em comenta tota indignada els preus i altres detalls dolents de l’organització. En tot això, xerrant xerrant arribem, creuant de nou la carretera, a aquella inacabable costera que ens portaria fins a la Vilella Alta.

Km 75. Vilella Alta. Com en cada poble torne a veure a Vicenç Laiz, que m’informa sobre la bona situació del meu temps(“has recuperat molt”- em deia-). Llavors agafe aquella coneguda pista on se que es pot córrer i comence amb un trot no molt ràpid, però sostingut. Això em porta a arribar a la Conreria d’Escaladei molt content de com estaven anant les coses. Ah! Cal dir que en eixa pista vaig perdre la samarreta del CEP, la qual tractava d’assecar com fóra ràpidament per tal de tindre roba seca dalt de Serra Major, fet que em provoca una reacció instintiva de “ja la recuperaré, no tinc temps que perdre”.

Km80. Escala Dei. Ací tenia l’últim sòlid i vaig  marcar fer-lo més o menys bé per la qual cosa agafe un tros de pa i li pose pernil dolç i formatge, em menje dos talls de platans, un grapat de llaminadures, i mig litre d’isotònic a més d’omplir els bidons. Abans d’eixir recupere la samarreta del CEP(que una corredora va tindre el seny de deixar-me en l’avituallament); també agafe els bastons que Rubén i Yolanda em van deixar en Escala Dei en tota la delicadesa del món. De moment, tot el pla funcionava a la perfecció.

En tot això que enfile cap al Grau de l’Escletxa i continue passant corredors(entre ells una corredora que probablement fos la de la samarreta. Gràcies!); molt bé, no afluixes però llences la cursa -pense-. En això, al mateix grau em trobe amb David d’Evasion Running qui em dóna ànims, cosa que jo agraisc, per tal de pujar i anar fent la goma amb un tio que no em deixaria fins a pocs kms de l’arribada. Ja sóc a la Punta del Boter i ara toca superar tota la Serra Major per tal de trobar el control de dalt de tot que em portaria fins a la Morera. Reconec que ahí dalt vaig sentir de tot, des de por, fins a mooooolt fred(que em motiva a ficar-me el paravent), impaciència i ràbia(per la senyalització tan dolenta en alguns punts que em va fer perdre molt de temps i energia). Finalment, veig una llum de llanterna fortíssima i una tenda de campanya al costat, era el control i ja tocava enfilar cap a la Morera. Primer em passa aquell paio baixant i després ho faig jo així fins que aquella baixada superconeguda ja m’aboca cap a la Morera de Montsant.

Km 92. Morera de Montsant. Acabadet de baixar de dalt de la Serra Major, no em crec que ja està tot fet, però encara no m’imagine el que vindria després. Vinga Peret!- em cride per dins i just quan passe per l’últim líquid agafant alguna “xuxe” i carregant un dels dos bidons d’isotònic, mentre escolte un cop més l’alè que em dóna Vicenç Laiz.

Llavors isc d’allí bastant convençut que ja estava fet, però que calia veure l’oficina de turisme com fos. Partisc bastant ràpid amb els bastons, caminant però en pas sòlid perdent de vista el tio en que fa estona m’estic picant(des del Grau de l’Escletxa). Ja fa estona que no tinc ni bateria al gps ni tampoc tinc cap referència d’on em trobe, fet que em provoca en algun moment molta ansietat  i, enmig del bosc, arribe a veure alguna paranoia al més pur estil UTMB. De sobte, el meu mal de peus es torna insofrible en extrem i apareix el paio aquest de la “picada” a qui no puc respondre el seu atac. Al cap d’una altra estona el torne a agafar i passem junts per un celler; després en creuar la carretera, estem una estona junts i definitivament el perdo. Arriba un moment en que veig un focus gran i dos nois tirant fotos, i pensant-me que el poble ja està darrere m’emocione frustrant-me al poc temps al sentir-los dir que em queden poc més de dos quilòmetres. Aquests dos em van semblar els més llargs de ma vida i encara vaig tindre temps per tractar de canviar el pas al baixar els marges per tal de trepitjar amb el peu dret i sobreviure.

Últims moments, redéu!- pense, ja reconec l’entrada del poble, ja xafe els seus carrers i em torne a emocionar; al tombar quatre o cinc carrers em trobe al 12é classificat, el gran amic Adolf Marco, amb qui vaig trotant cap a meta mentre ell truca a Mar(?) per dir-li que ja arribava jo. Mar? Déu quina sorpresa!! Ella esperant-me a l’arribada, ens abracem, ens fem un petonàs abans d’arribar i una vegada ens soltem em trobe en meta amb el Pol de Naturetime, qui m’ature el crono i també m’abraça.

El de després per oblidar: el tema de l’ambulància, amb l’amabilitat d’eixos xics que, fins i tot, van tindre la delicadesa de telefonar-me al dia següent per veure com estava; els alquerieros fent conya a la porta de l’ambulància i l’eixida cap a casa de ma sogra per descansar en família d’una vegada per totes.

Amb un dels cracs de la cursa, el 12é classificat, el padrí de ma filla, Adolf Marco(Alqueries Running). Foto: Mar Carrillo

Al dia següent pense: ja està ja ha passat: Finisheeeeeer!!!!!!!!!

Salut, muntanya i gassss!!!!

 Camí de MARcar, camí de la glòria, 

passeig del dolor, moments per la història.

Pere

Pd: una més per al Cursionari :

-
By Trail Tarraco. Fer una mussara: anar a fer un tomb de trail per aquell indret tan... de la Serra de Prades.

PETITS DETALLS EN LA MUNTANYA

“PETITS DETALLS”(Falset-Portell de Llaberia-Llaberia-Miranda-Coll del Guix-Colldejou-Torre de Fontaubella-Falset).

Just ahir em vaig posar en cami a les 16’15h provant una cosa: després de la mala nit que havia passat darrerament i no haver pogut dormir més de mitja hora de migdiada, volia saber com aniria el meu cos en l’estat –més psíquic que físic- d’esgotament.

A aquesta hora agafe la carretera de Marça, el Mas de Crusat i travessant la carretera de la Torre em pose en direcció cap al Coll del Guix, per obviar-lo agafant el Sender dels Revolts per tal de, fent una miqueta de ca-co(caminar-córrer)plantar-me dalt del Portell en una hora i un minut. Sense parar de beure ni per gaudir del paisatge, al que faig una mirada ràpida, accelere baixant per tal de sumar 12 minuts més al crono i arribar a la font del poble de Llaberia on tocava reomplir la kamelbag, beure ben begut i remullar-me tot a grapats.

5 minuts d’aturada i torne per on havia vingut fins agafar el desviament de la Miranda; curiosament, no veig a ningú corrent ni caminant, però a prop d’eixe lloc escolte unes veus que metres més avant se fan més fortes. Res, no ve ningú, probablement hagen fet cap al Portell –pense-. I res, jo a la meua ja divise la gran bola de l’Observatori de la Miranda i cometo l’errada d’encetar un trac més tard del començament de la ruta, fet que motiva que perda el crono inicial. Llavors tracte de memoritzar on ho vaig fer per anar sumant o posar com a referència l’hora d’eixida.

Tocava anar fent, ja que la Miranda és un lloc de pista i pedra seca on el millor és no parar ni un moment).  Una de les anècdotes de la vesprada va estar que just quan acabava la pista allà dalt em vaig trobar en un ramat d’ovelles les quals van pegar a fugir al veure’m. I com pujaven cap amunt –pensava jo en veu alta- . Llavors amb el trac vaig seguint i em percate que hi ha algun crac de la muntanya(de l’alçada del company Armand Pi) que va tindre la traça de fer aquell muntonet de pedres per on s’agafava l’escletxa de baixada.

La baixada és supertècnica, vaig en molt de  compte(massa crec!) passe de la roca a la pedra solta i en un moment en plante en una zona on a més d’arbres hi ha un convidat xungo que no havia tingut altres vegades, les fulles seques. Les Quechua rt360º  esmorteixen molt bé, però la falta de tacos s’evidència en eixe moment(després ni abans res de res!). Després d’agafar la darrera zona fins al Coll del Guix puc córrer un poc més fins que arribe a aquell lloc.

En eixe moment, improvise un repte: ara mateix no necessite molta altitud per al que prepare, aleshores decidisc que com que són les 18’16h veure si puc rodejar la Mola per la part de Colldejou, passar per la Torre de Fontaubella i arribar a casa abans de les 20’00. Llavors, pensat i fet; per l’experiència de  la passada per eixe tros fins a prop de Colldejou de la cursa del 24 d’agost decidisc guiar-me per l’instint i així ho faig fins al creuament que em portava fins a Colldejou. En eixe moment seguisc un pal que m’indicava “Torre Font.”  Llavors agafant una pista em trobe de cara en un senderó, el qual no agafe travessant una barana que tenia al davant i seguint una nova referència(no molt sana però) que és les torres de la llum. Ahí seguisc fins que la senda s’acaba i agafe una pista  que em porta, sense perdre de vista la Mola ni les torres fins a un altre pal de la Torre F., aquest ja conegut per mi de les vegades que he baixat la Mola per Coll Roig. En aquell moment, trobe altre pal que m’indica a la Torre, i des d’ahí fins al poble ja no hi ha més història.

Em va semblar curiós com per la vora de Colldejou havien uns bolets d’unes dimensions considerables (un pam més o menys).

Una vegada en la Torre, no carregue d’aigua, però bec d’una font i menje una barreta, compartint amb un xiquet, que curioseja sobre la meua ruta i el seu contingut. Llavors li envie un wtsapp a Mar indicant-li el meu retorn a casa cosa, que faig després de l’acostumat enllaç amb el Camí Vell de la Torre, per tal de fer cap a les 19’45 a casa on m’esperaven les princeses amb els somriures a punt.

Una gran ruta feta en solitari(fins al punt de no trobar gairebé ningú humà pels paratges muntanyosos).

Salut  i muntanya!!*!!

Pere

Entreno "Els 7 termes"

Bon dia/vesprada/nit amigues i amics dels kms!!!!

El diumenge 26 vaig fer una tirada UT de 34 km i en 4 hores i 12 minuts entre Falset-Marça-Pla de la Fermada(“revolts”)-Camí vell de la Torre-Coll de l’Eudalda-Morral-Coll de la Teixeta-Porrera- Coll Major-Masos-Falset.

Bon matí desdejune, m’acabe d’omplir la motxilla i em pose direcció a Marça per tal d’agafar la pista que ix des de la primera rotonda que uneix Falset i Marça, per tal de trotar-la acabant en la carretera asfaltada que uneix  el segon poble amb la Torre de Fontaubella. Aquesta la passe uns 500 m fins que agafe una altra pista rural que em porta ja en direcció Llaberia; en aquest moment tinc el meu primer ensurt quan encara dormint o pensant en la mona de Pasqua colpeje una pedra i aterre. Llavors pense, -ara ja t’has despertat, doncs a córrer- , seguint per aquella pista fins a trencar a mà dreta pel Pla de la Fermada o els Revolts(que diuen els colldejouencs).

Aquests revolts sempre són un plaer de córrer donat que hi ha pujades i baixades bastant corredores. A les baixades, quan els corriols es compliquen per la presència de pedres al mig és quan patisc un poc. Finalment, arribe a la Bassa dels bombers i baixe per altre corriol corredor fins a prop de la Torre de Fontaubella. Des d’ahí  vaig fent cap al Coll de l’Eudalda, no sense abans ingerir una barreta sense ni tan sols parar per traure l’envoltori. Remontant tal com puc els trams de la cursa de Falset( a l’inrevés) arribe fins a dalt del Coll de l’Eudalda on m’ature a fer un glop, i veient el bon dia que feia ,a mirar el paisatge i al observar els molins de Pradell pensava que escases setmanes enrere jo hi era patint(quins contrastos!).

Llavors es moment de baixar xalant de nou fins que remonte pel camí del Polvorí fins a la carretera la qual creue per tal de pujar fins al Morral des d’on baixe cap a la Pedra de Santa Càndia. Ací aprofite per fer una foto de la placa comnemorativa que hi ha en aquella, per tal d’enviar-li-la a Mar qui des de casa realitzava els “controls” de pas per whatsapp.

 Un lloc dels tants emblemàtics que envolten Falset i que és digne, i moltes vegades desconegut per les falsetanes. Desgraciadament, ha hagut de ser visitat per desaprensius que poc tenen a veure amb el respecte per l'entorn.

En aquest moment, aprofite per traure una mica de potasi en forma de plàtan per tal d’enfilar en direcció al Coll de la Teixeta, llavors una vegada que he engolit la fruita passe de caminar a trotar per tal de passar per la pista junt a una gran roca que voreja una part del camí per la dreta pensant en “quant de xicotets som els humans enmig de tota aquesta immensitat” i al girar el cap en direcció a la meua esquerra i guaitar la Serra del Montsant pensar de nou “xicotets sí, molt xicotets!”. En aquell moment arribe a  un punt en el què gire pel camí de més cap a l’esquerra per tal de córrer una llarguíssima pista on m’ature a l’alçada d’una casa de guardar estris de la vinya per tal de demanar-li a un home que la guardava que em fes una foto amb uns costers com a fons.

En el moment de seguir, no acabe de trobar el minuciós corriol que em farà baixar fins a Porrera fet que provoca que potineje amb el mòbil per tal de no poder encetar aquell trac, amb la sort que quan aixique la vist, sortuosament, el camí s’obria davant dels meus ulls. El moment és impagable i jo decidisc premiar-me gaudint d’aquells corriols, tot i que respectant-me, prement en certa mesura el gas fins arribar a tindre Porrera a un tir de pedra. Des d’allí retrocedisc fins al Coll Major per una pista, previ pas per uns dos-cents metres d’asfalt. 

 Em venia molt de gust fer-me una foto, fet que dec al guarda d'una barracó d'estris 

vinícoles. Al fons uns costers els quals vaig creure farien un bon fons.

Una vegada toque aquella sinuosa pista, i quan ja veig els guarda-rails del Coll Major, faig servir el meu sentit de l’orientació per pujar cap a la pista que portaria fins al Camí dels Masos però ho faig per una altra pista abandonada per la qual faig el Kilian omplint-me de punxes i arraps fins a les celles per voler fer el Kilian, donat que la pista que jo pensava que donaria tot d’una, directament, cap a l’altra que jo coneixia dóna encara uns quants revolts a la complexa orografia vitivinícola. Finalment, faig cap a la pista i en arribar a dalt en dispose per gaudir d’una baixada en pista força corredora on després d’un tomb a l’esquerra m’ature en una casa abandonada on pose en pràctica de nou les meues idees de bombero torero: evocant al Gamba de Castelló i sufocat per la coentor del  dit gros del peu esquerre veig com una bona solució ficar el peu en una gerra d’un metre que veig en aquella casa.

Després de “ressuscitar” el meu peuet seguisc a bon ritme fins a les arcades que porten al camí dels Masos on omplic la cantimplora comprovant com en el toll que està just a sota meu hi ha algunes espècies d’ofidis  que no són amfibis.

Seguisc fins a la fi de la carretera i amb 32 km i escaig i després de saber-me esperat per les meues obligacions paternals, faig cap a casa, tancant la jornada en 34 km, 1630 metres de desnivell positiu en 4hores i 12 minuts

Salut i cames!!

Pd: Per al Cursionari una de Pau Ferré:

Fer el Kilian: expressió aplicada a fer una part de la ruta de muntanya corrent per fora de les sendes i per llocs poc habituals. Així per exemple, pot ser per on hi ha marges, per zones de bosc espés, etc.

MIM o com escriure un episodi de supervivència

Amb el hàndicap de no haver dormit ni 3 hores en presentem a les 5’30h en la UJI.  Com que ja teniem el pitrall agafat del dia abans, entrem directament a la pista d’atletisme de la Universitat , punt de trobada dels atletes i lloc d’eixida, per arrencar puntualment a les 6’00h.

 La cursa es presentava amb molt d'optimisme degut a l'esperit competitiu que portàvem de Riudoms.

Anem junt a Adolf i Carles qui fa la CSP 115. A José Bort, que també prenia part en la cursa més llarga tot i tindre problemes al turmell, i no li tornem a veure el pèl en tota la cursa.

Al principi bastant confiat i amb l’aposta per un calçat mixt(ASICS SKY SPEED2), donat que el perfil així m’ho va donar a entendre. Als primers 35 kms no vaig tindre cap problema, aquests van vindre quan passada aquesta distància, amb tots els kms que portàvem a les cames i amb tot el que l’orografia exigia, em vaig trobar sense l’amortiment per evitar el contacte brusc en les baixades. Abans ja ho havia trobat a faltar, però amb molta precaució i més precisió havia superat les baixades en la suficient.

Només eixir de la UJI  tenim molt de tros d’asfalt fins que toquem les senderes, així passem el pont de l’autopista i enmig de les botzines dels camions que passen ens enfilem cap a una urbanització que ens durà fins al primer desnivell de la cursa, La Pedra de la Serra de Borriol on ja començàvem a donar-nos compte de què el nivell d’aficionats a les cunetes seria considerable.

Més endavant, continuem amb els repetxonets de Pou de Mollet i Mas de Panero els quals passem sense quasi ni pensar-hi.  La baixada és frenètica en la mesura de les meues possibilitats, ja que sóc conscient de què les soles de les Asics no donen per a  més  i Adolf m’indica que tampoc és moment per arriscar. Així li faig més cas pensant en una relliscada que tinc i la contraelongació del genoll que me’ls posa de corbata.

Seguim pujant  de desnivell i quan anem cap a la Bassa de les Orenetes pense que és moment per seguir esgarrapant llocs i així ho faig en llocs impossibles. Adolf em torna a aturar en la meua intenció per tal de seguir pujant còmodament en filera d’un i dosificar un poc les forces. En tot això arribem a la Bassa on es respirava un gran ambient de curses, cosa que ens dóna pas al mos i glop pertinent per tal de seguir forts fins a les Useres. En aquell moment, Adolf ja s’escapava i al arribar a aquell poble Adolf portava uns 10 minuts esperant-me junt a Josep Broch qui ens va brindar a fer-nos d’assistència.  Josep em passa els bastons per acabar de lligar la cursa(gràcies Josep!!) i al eixir d’aquest poble veig com la impotència s’apodera completament de mi, en forma de pesos a les cames, de voler córrer i no poder. Llavors s’origina en reiterades ocasions un debat entre dos bons amics(sí, aquells que siga blanc o negre no tenen cap problema de dir el que hi ha!) respecte a acabar la cursa junts o per separat cosa que Adolf conclou ràpidament amb allò de fer el que s’havia acordat d’un principi(junts fins la glòria).

 Moments de gaudir en la cursa i aparença de competitivitat. El més dur encara estava per arribar.

A Sant Miquel de les Torrocelles ja vaig com un mer caminant, traient la meua curta però dilatada experiència amb els nordic walking,  tractant de caminar el més ràpid que poguera, apretant les dents a les pujades i mirant de trotar el que podia a les baixades (que venia a ser més bé poc). La UT LES FONTS  queda molt lluny en el temps, però ara en fred pense, que tots aquells 97 km dels dos darrers dies els portava gravats en la pell i que m’empenyien el culet fins al finisher.  Adolf en una situació molt còmoda, unes desenes de metres més endavant es comunica en mi amb la mirada i de tant en tant em pregunta pel meu estat(bastant evident pel que es veia).

Ara no sé si és en Sant Miquel o a Xodos que havia una ermita i ahí vaig cometre altra gran errada, que va ser el no fer com en Sant Roc(UTFonts) i parar a banyar-me els peus donat que l’esquerre el tenia unflat com  una bota. El que sí que faig és menjar com un senyor barretes, entrepà i algun dolcet apart de carregar el bidonet d’isotònic i beure’m mitja gerra d’aigua de colp. Seguisc pensant que queden només 12 km després de Xodos,  però els kms eren el de menys donat que encara ens esperava el Marinet i la Banyadera.  Al final del primer acabe caient del burro per tal d’aturar-me al líquid (+ plàtans) per tal de demanar aigua p’al peu i acabar oferint-me reflex, amb el qual me l’arruixe per veure si puc seguir amb un poc més de “garbo”. Després d’elogiar una vegada més l’organització isc tal com puc amb l’únic objectiu de no perdre molt de temps respecte d’Adolf i a colps de bastó anar tirant tot el que puc.

És l’hora final, l’hora que tots esperàvem Adolf m’indica que només ens queda eixe fenòmen, la Banyadera, després tocaria gaudir, però abans com tot, patir i més patir. Ens enfilem i després d’acceptar de bon grat la cafeïna que un dia li vaig oferir al padrí de la Vinyet me la prenc i reviscole per tal d’agafar per moments la iniciativa i tirar dels dos, aguantant les embestides de Manu, superant-lo però claudicant finalment davant la seua gran cursa (enhorabona Manu, com a tots els Alqueries Running!). Evidentment, que si ja plovia la cosa acaba de prendre tints èpics en el moment de passar junt al punt més alt de la cursa, donat que aquesta aigua es fa sòlida i ens apedrega(sort que només eren balins); en aquell moment, fem l’últim líquid i ens disposem a baixar amb moltíssims peus de plom xafant terra i herba per tal d’evitar les esvaroses pedres del voltant de l’Ermita de Sant Joan de Penyagolosa.

Aleshores, Adolf m’adverteix sentir la megafonia i jo i el meu debat intern trenquem en tot per tal d’assentir i canviar l’immnens dolor per una gran emoció que el disfressava i el revestia d’una gran joia al passar aquella línia d’arribada amb les mans juntes, abraçant-nos i jo envoltat de llàgrimes de ràbia, dolor i satisfacció enmig del xivarri dels espectadors.

Ho havíem aconseguit en 9 hores i 3 minuts. Havia que xalar i celebrar-ho aguantant-me com bonament poguera.

Salut, excés de confiança, patiment, bastons, paciència(no sé ni d’on la vaig traure) i finishers.

Enhorabona a tots els finishers d’Alqueries Running  de la MIM i de la CSP, i també als que van abandonar donat que això no és cap fracàs sinó un port enmig la turmenta que els portarà fins a un mar d’èxits.