Bascoiberisme

A la segona línia del Plom d'Ullastret s'hi llegeix:
:
(borste : abaŕgeborste).
Compareu amb el basc actual:
bost - hamabost ('cinc - quinze')

El bascoiberisme és la teoria que defensa que el basc i l'ibèric o bé estan emparentats o bé són estadis evolutius diferents de la mateixa llengua. La formulació més extrema d'aquesta teoria, que postula que la relació entre ambdues llengües seria tan propera que els textos ibèrics es podrien traduir amb l'ajut de poc més que un diccionari de basc, està conreada en l'actualitat bàsicament per afeccionats amb escassa o nul·la formació lingüística i rigor metodològic i no té cap mena de crèdit en els cercles especialitzats. En canvi, la seva formulació més moderada, en què es considera que el basc podria ser útil per a penetrar en els textos ibèrics, està present en l'actualitat, amb diferents graus d'intensitat, en els treballs d'alguns especialistes en ibèric.

Història de la teoria

L'origen d'aquesta teoria es podria remuntar al segle xvi, quan Lucio Marineo Sículo, en l'obra Opus De Rebus Hispaniae mirabilibus (1533), indicava que els antics pobladors de la península Ibèrica parlaven basc, tot i que considerava que els ibers haurien arribat més tard. En tot cas, fou Esteban Garibay el primer que va intentar explicar topònims a partir del basc en l'obra Los quarenta libros del Compendio historial de las chronicas y universal historia de todos los Reynos de España (1571), una línia seguida per la majoria d'investigadors posteriors. Pocs anys després, Andrés de Poça publica l'obra De la antigua lengua, poblaciones y comarcas de las Españas (1587).

Segons Julio Caro Baroja, Esteban Garibay va ser el primer bascoiberista

En el segle xvii destaca l'obra d'Arnaut Oihenart Notitia utriusque Vasconiae, tum Ibericae, tum Aquitanicae, qua praeter situm regions et alia scitu digna, Navarrae regum coeterarumque: in iis, insignum vetustate et dignitate familiarum (1638), on és el primer a proposar que el morfema ilia, present en topònims antics, significa 'ciutat'. També cal destacar l'obra de José de Moret Annales del Reyno de Navarra (1674). En el segle xviii destaca Manuel de Larramendi i la seva obra De la antigüedad y universalidad del Bascuence en España (1728).

A principis del segle xix es van publicar Apología de la lengua Bascongada (1803) de Pedro Pablo de Astarloa, el Catálogo de las lenguas de las naciones conocidas (1804) de Lorenzo Hervás i l'obra Alfabeto de la lengua primitiva de España y explicación de sus más antiguos monumentos y medallas (1806) de Juan Bautista Erro, que va ser el primer a intentar traduir textos ibèrics amb l'ajut del basc. En tot cas, qui més va contribuir a popularitzar i internacionalitzar la teoria fou Wilhelm von Humboldt en l'obra Prüfung der Untersuchungen über die Urbewohner Hispaniens vermittelst der Vaskischen Sprache (1821), on defensava que el basc seria un descendent directe de l'ibèric.

Arribats al segle xx, Hugo Schuchardt, en l'obra Die iberische Deklination (1907), va intentar establir un paral·lelisme entre algunes terminacions dels textos ibèrics i la declinació basca a partir del corpus d'inscripcions ibèriques d'Emil Hübner: Monumenta Linguae Ibericae (1893). La hipòtesi de Schuchardt i la resta de propostes basades en les lectures de textos ibèrics van quedar completament desfasades quan, el 1922, Manuel Gómez-Moreno va demostrar que les transcripcions usades fins aleshores eren errònies.

La teoria del bascoiberisme va ser pràcticament descartada després que Antonio Tovar i Koldo Mitxelena la desmuntessin entre les dècades del 1950 i 1970, tot i acceptar que ambdues llengües tenien alguna mena de relació. Tanmateix, de la dècada del 1990 ençà han aparegut diversos autors que proposen mètodes de traducció de textos ibèrics a partir del basc, com ara Juan Luis Román del Cerro o Bienvenido Mascaray. La comunitat científica, però, no pren en consideració aquestes propostes.

Estat de la qüestió

En començar el segle xxi, les opinions majoritàries tant dels especialistes en ibèric com en basc seguien sent contràries a la teoria del bascoiberisme en qualsevol de les seves formulacions. Per a la major part dels especialistes en ibèric, el basc no és útil per a entendre els textos ibèrics, tot i reconèixer algunes coincidències de forma i significat que pel seu petit nombre podrien ser fruit de l'atzar o de préstecs, i algunes coincidències tipològiques que podrien ser fruit de fenòmens d'àrea lingüística, que es donen entre llengües no necessàriament emparentades que conviuen en un mateix territori durant un llarg període. En la mateixa línia, els especialistes en basc consideren que el basc no té parents coneguts ni en l'actualitat ni en l'antiguitat, més enllà de la consideració de l'aquità com a fase arcaica del basc.

Relació amb l'aquità

Mentre que la relació del basc amb l'ibèric és discutida, la comunitat científica accepta que el basc és, o bé el descendent directe de l'antic aquità, o bé una altra llengua pertanyent a la mateixa família. En analitzar la nombrosa toponímia d'origen bascoide present al Pirineu català, Joan Coromines parla sovint de la «família ibero-basco-aquitana». Val a dir que Coromines i altres lingüistes han explicat diversos topònims de més enllà del Pirineu directament a partir del basc, com ara per exemple Besalú, Tossa de Mar i Begur.

La relació dels antics aquitans amb els ibers és poc clara, tot i que les fonts clàssiques tendeixen a igualar-los. A la seva Geografia, Estrabó diu: «Els aquitans difereixen de la raça galàtica tant en la constitució dels seus cossos com en la seva parla; és a dir, s'assemblen més als ibers». Julio Caro Baroja diu que l'aquità, el basc actual i l'idioma dels antics ilergets, ceretans i fins i tot mediterranis de més al sud semblen tenir cert parentiu.

Malgrat que la tendència general és de negar cap relació estreta entre el basc (i, per tant, l'aquità) i l'ibèric, el fet és que hi ha coincidències diverses entre ambdues llengües. Hi ha topònims a l'antiga Aquitània que tenen equivalents idèntics a Hispània: vegeu, per exemple, l'antiga Iluro dels aquitans iluronencs, actual Oloron, la Iluro laietana, actual Mataró i la Iluro de la província de Màlaga, actual Álora. També hi havia un déu aquità anomenat Iluro (cf. Panteó pirinenc). S'ha intentat explicar l'etimologia d'aquest nom a partir d'una arrel ibèrica iltur- / ildur-, transcrita com a ilur en textos llatins, o de l'antiga arrel basca ili (que dona hiri en basc contemporani). En tots dos casos, aquesta arrel significaria 'ciutat'. Un altre exemple és el de les nombroses Iliberri escampades per Aquitània i Hispània: aquest nom, o similar, que s'explica fàcilment a partir del basc com a 'ciutat nova' o 'vilanova', és el que tenien en l'antiguitat les actuals Auch a la Gascunya, Elna al Rosselló i Granada a Andalusia.

Aportacions recents (s. xxi)

Gràcies a les darreres troballes arqueològiques, s'han anat veient cada cop més semblances entre el basc i l'iber, i darrerament la teoria del bascoiberisme torna a agafar empenta. No es defensa obertament que el basc permeti entendre l'iber, però sí que pot haver-hi relacions de parentiu. Hi ha autors, però, que segueixen opinant que es tractaria de dues llengües diferents amb simples préstecs lingüístics.

Els numerals

Vegeu també: Ibèric § Numerals

El 2005, el lingüista Eduardo Orduña va publicar un estudi en què interpretava alguns compostos ibèrics com a numerals tant per la seva semblança amb alguns numerals bascos com per les dades contextuals i combinatòries. Aquest estudi ha estat ampliat per l'epigrafista Joan Ferrer els anys 2007 i 2009 d'acord amb algunes llegendes presents en monedes que n'indiquen el valor i afegint-hi nous arguments contextuals i combinatoris. La relació de numerals identificats per aquests autors és la següent:

Ibèric		Protobasc	Basc actual
Mot	Significat
erder / erdi-	'meitat'		erdi 'meitat'
ban	'ú / un'	*badV / *bade?	bat 'un'
bi / bin	un numeral	biga	bi (antic biga) 'dos'
irur	un numeral	hirur	hiru(r) 'tres'
laur	un numeral	laur	lau(r) 'quatre'
borste / bors	un numeral	bortz / *bortzV?	bost (antic bortz) 'cinc'
śei	un numeral		sei 'sis'
sisbi	un numeral?		zazpi 'set'
sorse	un numeral?		zortzi 'vuit'
abaŕ / baŕ	un numeral	*[h]anbar ?	hamar 'deu'
oŕkei	un numeral		hogei 'vint'

La combinatòria, a més, és consistent per a formar numerals complexos. Els fonaments d'aquesta teoria s'entenen millor si es comparen alguns dels compostos ibèrics amb aquests numerals complexos en basc (els punts indiquen límits de morfemes):

Ibèric	Basc
Compost	Compost	Significat	Anàlisi
abaŕ•ke•bi	hama•bi	'dotze'	10-2
abaŕ•ke•borste	hama•bost	'quinze'	10-5
abaŕ•śei	hama•sei	'setze'	10-6
oŕkei•irur	hogei•ta•hiru	'vint-i-tres'	20 i 3
oŕkei•ke•laur	hogei•ta•lau	'vint-i-quatre'	20 i 4
oŕkei•abaŕ	hogei•ta•(ha)mar	'trenta'	20 i 10
oŕkei•(a)baŕ•ban	hogei•ta•(ha)maika	'trenta-ú'	20 i 11

Tot i així, Orduña no reclamava inicialment que aquesta relació fos una prova de parentiu entre ibèric i basc, sinó conseqüència d'un préstec de l'un a l'altre. Al seu torn, Ferrer considera que les semblances tant podrien ser degudes al parentiu com al préstec, però indica que el préstec de tot el sistema de numerals és un fet infreqüent. Malgrat tot, autors com ara Joseba Lakarra i Javier de Hoz varen rebutjar ambdues hipòtesis basant-se, gairebé exclusivament, en el camp de la gramàtica històrica basca i en les formes reconstruïdes pel protobasc. Javier de Hoz, a més, considera que la major dificultat per a acceptar aquesta hipòtesi és paradoxalment la seva extensió i caràcter sistemàtic: en cas de ser correcta, comportaria un parentiu proper entre ibèric i basc i això hauria de permetre identificar altres subsistemes tan clars com aquest, cosa que cap investigador no ha estat capaç de fer fins ara.

Eduardo Orduña va rebatre els seus detractors el 2011 tot insistint que els elements ibèrics proposats com a numerals no només són similars als numerals bascos, sinó que també es combinen com a numerals i apareixen en contextos en què són esperables numerals, arguments que ni Lakarra ni De Hoz rebaten. Respecte de les dificultats fonètiques indicades per Lakarra, Orduña argumenta que les seves propostes són compatibles amb el protobasc de Mitxelena, mentre que la hipòtesi de reconstrucció interna de Lakarra té una cronologia imprecisa i un grau de seguretat molt menor. Finalment, Orduña canvià la seva primera opinió favorable al préstec i va concloure que la hipòtesi més econòmica per a explicar les coincidències entre el sistema de numerals ibèric i el basc és la del parentiu genètic.

Del mateix parer és Francisco Villar, qui constata que les coincidències entre els numerals ibèrics i els bascos són del mateix ordre que les documentades entre els numerals de les llengües indoeuropees i, conseqüentment, defensa que l'única hipòtesi sostenible en aquest moment és la del parentiu genètic entre ibèric i basc. Villar considera també que si la reconstrucció del protobasc proposada per Lakarra resulta incompatible amb l'evidència derivada dels numerals, aleshores cal corregir aquesta reconstrucció.

Inscripcions vascones

Epigrafia ibèrica vascona

La mà d'Irulegi

La inscripció de Lantz

El 2021 es va trobar a Navarra, prop de Pamplona, la cèlebre mà d'Irulegi, datada al segle i aC, la qual conté, en alfabet ibèric, el text , transliterat «SORIONEKU», que s'ha relacionat amb l'èuscar actual zorioneko 'afortunat'. Per tant, aquells antics vascons feien servir l'alfabet ibèric per a escriure la seva llengua protobasca. El mateix demostra la troballa posterior de la inscripció ibèrica de Lantz, descoberta el 2024, en què, un cop més, apareix un text protobasc en alfabet ibèric, també del segle i aC. En aquest cas, , transliterat «IKAE» (o «IGAE») i relacionat amb el verb igan 'pujar'.

Tant Joan Ferrer com Eduardo Orduña vinculen la inscripció d'Irulegi amb el basc i l'àmbit lingüístic bascoaquità, tot i veure-hi també una proximitat a l'àmbit ibèric, especialment en allò que es refereix al signari. El lingüista Borja Ariztimuño considera que la troballa pot fer pensar en una influència de l'àmbit ibèric més profunda del que es considerava, ja que els vascons havien hagut d'aprendre el signari emprat a la inscripció directament de l'ibèric.

El doli de Ruscino

El 2025 es va publicar un estudi de Joan Ferrer sobre un doli del segle ii aC trobat l'oppidum ibèric de Ruscino durant la dècada del 1980. Aquest atuell té una inscripció amb el terme OGEI, idèntic al basc hogei 'vint', cosa que n'indicaria la capacitat: 20 àmfores. Cap al 2015, Eduardo Orduña va començar a vincular aquest ogei amb l'ORGEI que havia identificat en altres troballes. Atès que el doli estava complet, Ferrer va determinar que la seva capacitat era efectivament de prop de 20 àmfores, ja que les seves mesures el situaven entre un de trobat a Santa Pola amb una capacitat de 23 àmfores, segons hi consta en xifres llatines, i un altre de trobat a Badalona de 17. Per tant, el de Ruscino ha d'estar entre 18 i 22, cosa que suporta el supòsit de 20. D'altra banda, el text ibèric indica amb tota probabilitat la capacitat del doli, ja que així ho fan normalment els grafits llatins impresos en dolis.

Edetans i contestans

A finals del 2025, Ferrer va poder corroborar les seves investigacions sobre els numerals en dues troballes recents en terres dels antics edetans i contestans. En una làmina de plom procedent del poblat de la Bastida de les Alcusses, a Moixent (Costera), va verificar que la paraula ibèrica bi es correspon, pel context en què s'ha trobat –un text comptable–, amb una quantitat equivalent a 'dos', ja que corregeix un numeral simbòlic format per tres punts i es troba al costat del que correspon a 'un' (ban, en basc: bat), ja identificat. D'aquesta manera, ratificaria que aquest bi, aparegut també en altres contextos ibèrics, és l'equivalent al numeral que s'utilitza en basc per a dir 'dos': bi.

A més, la troballa recent d'un pes de bronze procedent del Tos Pelat, a Montcada (Horta Nord), de 418 grams i marcat amb 10 punts, confirmaria explícitament el valor esperat per a abaŕ 'deu' (ja que 418 és 10 vegades 42 grams, la unitat de referència al món ibèric), un mot que apareix en un pes de pedra de pes similar trobat al Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramenet i que coincideix amb el terme basc per a designar aquest número: hamar.

Relació genètica

A data de 2026, tant Ferrer com Orduña defensen que basc i ibèric són llengües diferents amb una relació genètica, és a dir, que són de la mateixa família lingüística. A parer de Ferrer:

Les possibilitats de relació genètica són altíssimes. Seria molt rar que tot el sistema de numerals sigui prestat. Només passa en contextos de dominació molt concrets.

Orduña, al seu torn, opina que:

A escala fonològica és una cosa reconeguda que són llengües semblants i les estructures de les síl·labes són similars. El genitiu en -n és idèntic al del basc històric i tenim inscripcions parlants, en primera persona, en què apareix un ni similar al pronom en primera persona basc (ni, 'jo').

Tanmateix, els vascòlegs segueixen marcant distàncies i consideren que no és possible saber amb certesa si les inscripcions estudiades recentment corresponen a numerals. Per a Ariztimuño, calen més proves i més elaborades, com ara cognats morfològics i correspondències fonològiques regulars. Contestant això, Eduardo Orduña va anunciar a finals del 2025 que aviat publicaria una nova investigació que remet a la similitud entre l'ibèric i el basc també en alguns parentius. Per exemple, l'ibèric atako (ata amb el sufix diminutiu -ko) podria estar relacionat amb el basc aita 'pare'.

Bibliografia

• Ballester, Xaverio «La adfinitas de las lenguas aquitana e ibérica» (en castellà). Palaeohispanica, 1, 2001, p. 21-33.
• Beltrán, Antonio «El vasco-iberismo: alcance del término y estado de la cuestión» (en castellà). Zephyrus, II, 1951, p. 15-19.
• Caro Baroja, Julio «Sobre la lengua vasca y el vascoiberismo» (en castellà). Emerita, X, 1942, p. 237-286.
• Ferrer i Jané, Joan «Los problemas de la hipótesis de la lengua ibérica como lengua vehicular» (en castellà). Estudios de lenguas y epigrafía antiguas-ELEA. RACV, 13, 2013, p. 115-158.
• Fletcher, Domingo «Lengua y epigrafía ibéricas» (PDF) (en castellà). Arqueología del País Valenciano. Panorama y perspectivas, 1985, p. 281-305.
• Gorrochategui, Joaquín «La onomástica aquitana y su relación con la ibérica» (en castellà). Lengua y Cultura en la Hispania Prerromana, 1993, p. 609-634.
• Hoz, Javier de «Viaje a ninguna parte a través del Mediterráneo. Las lenguas que no hablaron ni iberos, ni etruscos, ni cretenses» (en castellà). Revista de libros, 1999, p. 10-11.
• Lakarra, Joseba «Juan L. Román del Cerro, el desciframiento de la lengua ibérica en 'La ofrenda de los Pueblos'» (en castellà). Anuario del Seminario de Filología Vasca J. De Urquijo, 1991, p. 1001-1004.
• Orduña Aznar, Eduardo «Sobre algunos posibles numerales en textos ibéricos» (PDF) (en castellà). Palaeohispanica, 5, 2005, p. 491-506.
• Orduña Aznar, Eduardo «Los numerales ibéricos y el vascoiberismo» (en castellà). Palaeohispanica. Revista sobre lenguas y culturas de la Hispania Antigua, 13, 2013, p. 517-529.
• Pérez Orozco, Santiago «Sobre la sintaxis del ibérico» (en castellà). Fontes Linguae Vasconum, 2004, p. 159-164.
• Rodríguez Ramos, Jesús «La hipótesis del vascoiberismo desde el punto de vista de la epigrafía íbera» (en castellà). Fontes Linguae Vasconum, 2002, p. 197-219.
• Silgo, Luis «Una interpretación de la lápida ibérica de Civit» (PDF) (en castellà). Palaeohispanica, 5, 2005, p. 1067-1074.
• Trask, Larry «Origin and relatives of the Basque Language: Review of the evidence» (en anglès). Towards a History of the Basque Language, 1995, p. 65-99.