Edat mitjana
(frescos del Palau Aguilar de Barcelona, MNAC)
L'edat mitjana o edat medieval és el període de la història d'Europa que va des del segle v fins al segle xv. Succeeix a l'edat antiga, que acaba amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, i precedeix el Renaixement i l'era de l'exploració. És la segona de les tres divisions tradicionals de la història d'Occident: l'antiguitat clàssica, el període medieval i el període modern. Al seu torn, se subdivideix en alta, plena (o central) i tardana.[1]
El declivi demogràfic, la contraurbanització, l'esfondrament de l'autoritat central, les invasions i les migracions en massa de tribus que havien començat a l'antiguitat tardana continuaren durant la primera part de l'edat mitjana. Els grans moviments del període de les migracions conduïren a la formació de nous regnes a l'antic territori de l'Imperi Romà d'Occident. Al segle vii, el nord d'Àfrica i l'Orient Pròxim, fins aleshores part de l'Imperi Romà d'Orient, caigueren sota el domini del califat omeia com a resultat de les conquestes dels successors de Mahoma. Tot i que es produïren canvis importants en la societat i les estructures polítiques, no hi hagué una ruptura total amb l'antiguitat clàssica. L'Imperi Romà d'Orient, fase medieval de l'Imperi Romà, romangué una potència important a la Mediterrània oriental. El seu codi jurídic, el Corpus Iuris Civilis o «Codi de Justinià», fou redescobert al segle xi al nord d'Itàlia. A Occident, la majoria de regnes incorporaren les poques institucions romanes que encara perduraven i es fundaren monestirs alhora que continuaven els esforços per cristianitzar l'Europa pagana. Sota la dinastia carolíngia, els francs crearen l'efímer Imperi Carolingi a finals del segle viii i principis del segle ix. Malgrat que arribà a dominar gran part de l'Europa occidental, s'acabà fragmentant a conseqüència de guerres civils i les invasions dels vikings des del nord, els