Coses que es recorden anant de càmping...

Per exemple.

Mires el cel i resulta que hi ha moltes més estrelles de les que veus quan ets a casa. I això et recorda que el que tu et penses que està passant, és només una part del que passa. Passen altres coses, moltes de les quals desconeixes. Per no parlar de que tot això que veus, les estrelles, resulta que fa molt i molt de temps que va passar...

Un altra cosa.

Vaig tenir un vespre de morros amb el meu primogenit. Ja passa que, de tant en tant, no ho acabem de portar bé tot plegat. Però resulta que hi havia una aranya passejant-se per la tenda i un servidor, pater familias, va eliminar el monstre. Per superar desavinensses, recordeu que el millor que hi ha és un enemic comú.

I torno del càmping i al carrer, un cotxe, està a prop d'atropellar-me. Em va semblar que eres tu. Com pot ser que encara em tornes?

Servidor de vostè

Un servidor, treballa a l'administració pública local des de fa molts anys.


Ahir vaig tenir una moment d'aquells pels quals recordes perquè hi ets i perquè n'estàs convençut de ser-hi.


Érem en una cruïlla d'un barri no especialment benestant de la ciutat, tot just abans de começar el seguici d'inci de Festa Major, quan se m'acosta una dona d'uns cinquanta anys i em diu:


"Oiga, usted es XY, verdad?"


Jo li vaig dir que sí.


"Pues le quería dar la gracias porque hace muchos años, usted ayudó a mi hijo...."


Doncs això. Es veu que vaig ajudar un noi a demanar una pròrroga, no vaig acabar d'entendre si a la prestació social o al servei militar, just en el moment que la senyora se saparava del seu marit i depenia, única i exclusivament, del sou del seu fill


Servidor no té un lloc d'excessiva responsabilitat a l'adminsiutració en qüestió i fa anys que tinc poc tracte amb públic directament. 


La senyora em va fer recordar la vocació de servei públic que sempre he tingut, especialment, quan amb la teva feina, ajudes persones concretes amb determinades mancances de recursos i malgrat que això pugui comportar, en determinats moments, altres coses que no t'agradin tant.


És una mica alló de la justícia social, la igualtat d'oportunitats o alguna cosa per l'estil.


Servidor de vostè, senyora.  

Contradiccions

Entro, un cop més, en fase de contradiccions.


No sé quina nit d'aquesta setmana, mig desvetllat, vaig veure (i sentir, però molt fluixet per no despertar ningú a casa), l'entrevista d'en Jaume Barberà amb Teresa Forcades.


La veritat és que aquesta senyora, em sembla tot un personatge. En bona part, m'imagino que el que em sorprén d'ella és l'hàbit de monja. Mal m'està el dir-ho, però un servidor no espera gaire reflexions gaire profundes de segons qui. I és evident que un cert coneixementde  els coses i un haver-li donat dues voltes, ho ha fet.


Ara no entraré a valorar la seva proposta de vaga general indefinida i assemblea democràtica reconstituent, les seves apreciacions sobre la jeràrquia eclesiàstica o sobre les vacunes. D'aquestes propostes, unes les conec més, d'altres menys.


Em va smeblar especialment interessant una reflexió que feia un i altre cop. Davant de "X", fem un pas enrere (ella apartava la seva cadira de la taula) i mirem-nos el marc. Un cop l'entenguem, empoderem-nos i canviem el que faci falta, si s'ha de canviar.


La germana Forcades parlava d'aquest marc a múltiples nivells.


Per celebrar que el seu discurs m'havia remogut alguna cosa, vam sortir amb una parell de famílies de l'escola a la fira d'atraccions i, per rematar-ho, vam sopar a un McDonalds.


Genial. Visca les contradiccions!

Tibar l'arc

Després de tres dies intensos, molt intensos, el meu premi ha estat poder baixar a Barcelona a la presentació d'una mena d'antologia (o no) de la poesia valenciana actual. 


El títol de llibre és "Tibar l'arc" de l'editorial Tria Llibres que podeu comprar pel mòdic preu de dotze euros, crec. 


Ja sabeu, els i les qui passeu per aquí, de tant en tant, que un servidor no està gaire de lectures darerrement i encara menys, d'actes socials.


Però he fet una excepció perquè m'hi havien convidat (bé, si una convidada a través del facebook, l'hem de considerar una convidada, que no n'estic segur del tot).


I, encara que el llibre puga estar més o menys bé, cosa que encara no sé, i que m'ha quedat algun interrogant per resoldre en relació a la presentació, diré que el que més m'ha agradat han estat dues coses (la cervesa ha estat la tercera, pero aquesta em penso que no compta): poder saludar personalment a una de les meues fadetes preferides i escoltar la seva reflexió sobre els espais fronterers, els límits.


Un servidor no s'ha sentit mai gaire nòmada, d'una banda, i ni tan sols vivint (en totes les accepcions possibles del terme) en un espai fronterer, de l'altra (creia que tenia relativament clars els espais en què em moc).


Passa que ahir vaig celebrar un aniversari d'aquells que hi ha entre finals d'abril i finals de juny, que no m'omplen de joia i alegria, precisament, i la intervenció de la meva fadeta m'hi ha fet pensar, en positiu, com un espai que jo no havia advertit, on d'alguna manera estic instal·lat i del que n'estic obtenint uns fruits.


Així que, "gràcies, fadeta", per a reflexió i per have-te conegut, encara que hagin estat només quatre paraules (no tenia claus per tonrar a casa i havia d'intentar arribar-hi abans que la descendència fos al llit, ja em perdonaràs).


b7

De llibres...

Com que fa temps que no actualitzo gaire el bloc, fa temps que no parlo de llibres. 


Temps era temps, servidor de vostès, llegia força, o això em smeblava a mi. Ara sé del cert quee ntre una i altra cosa, no estic llegint gaire, però volia deixar un parell de recomanacions molt concertes.


La primera, en positiu. Ja sé que potser agú pensarà que se'm veu el llautó, però us recomano un llibre de poeisa que, com la seva autora ha dit algun cop és "bueno, bonito y barato".


Us parlo d'Assassins de margarides, d'Anna Garcia Garay, editat per l'editorial Viena i guanyador del premi de poesia Joan Llacuna, Ciutat d'Igualada, 2011. El llibre, ha trigat en arribar a les llibreries, però un cop hi és, us asseguro que compaterixo el que en diu la seva creadora (les tres bes).


A les margarides, sovint se'ls pregunta alló  de: m'estima, no m'estima. I amb això en teniu prou per saber de què va. Bé, ja sabeu que sovint penjo al bloc algun paràgraf del llibre objecte de comentari, però és que aquest cop, no he demanat permís!  


Us en deixo, només, algun vers del que mçes m'agraden.


"Fer dissabte de l'amor"


"Avui l'amor no té amo ni casa on tornar"


"Les teves paraules amb escates
però sense espines"


"Em plou a dins"


Llegiu-lo. De debó.


I ara, una altra mena de recomanació, de digne contrari.


Sembla que en Ray Loriga ha decidit escriure una trilogia. No sé quan de temps fa que el vaig descobrir i em va agradar. Una veu nova a la novel·la en castellà, vaig pensar.


Bé. Llegiu "Héroes", "Lo peor de todo" o, fins i tot, "trífero" o "El hombre que inventó Manhattan", però no cal que us compreu la seva darrera novel·la "El bebedor de lágrimas".


Ja cansa.   



 

O no....

En aquest darrer mes i mig han passat coses, com sempre, però, o no eren prou importants o no tenia temps ni ganes per deixar-les escrites (la qual cosa és, més o menys, sinònima de l'anterior). 


Ara n'ha passat una. He enterrat a l'Albert Sòria. No sé gaire si es notarà, o no, si escriuré més, o no, però ja està fet. 


Blogger em va enviar un missatge avisant-me que se li acabava la vida al blog i he fet el que m'ha semblat necessari per salvar-lo (d'aquí a uns dies sabrem si he tingut èxit, o no). 


En fi, que, "el rei ha mor, llarga vida al rei" (o no).

Diari d'hivern

Titulo així el post perquè quedi clar des d'on començo (i tampoc penso anar gaire més enllà, aviso).

Suposo que ja sabeu que he llegit força Auster i que, en línies generals, m'agrada.

Aquest no es gaire el cas. Potser no estic en bona situació per entendre'l però, tot i que un pugui fer-se aquesta mena de reflexions quan arriba al seixanta-quatre anys, no veig perquè no se les pot fer abans (o després).

Com diria la meva tieta: no m'aporta res (de nou). Està bé, en el sentit que el llibre està, més o menys, en la línia de la seva prosa, però no gaire res més.

Des del meu modest punt de vista, hi ha moltra altra aportació d'Auster a la literatura infinitament més interessant.

Ara que m'he despatxat a gust, plantejo un dubte que m'ha suggerit "la lectura".

A la contraportada del llibre hi ha la l'arxifamosa frase inicial d'Anna Karènina (la reprodueixo perquè la tingueu present: "Totes les famílies felices s'assemblen. Les dissortades, cada una ho és a la seva manera").

Algú em pot explicar què té a veure amb el llibre? I, en qualsevol cas, no us sembla una mica excessivament pretenciosa aquesta "cita"? Per cert, això deu ser responsabilitat de l'editor, oi?  
 

Una reflexió

Meritxell (3r d'EGB), Helena (6è d'EGB), Judit (8è d'EGB), Montse (1r BUP), Núria (1r Universitat), Mònica (4t Universitat), Montse (1993), la meva compi (1994).

A què ve aquest llistat de noms femenins? És fàcil d'endevinar.

Són unes quantes de les dones que m'han interessat a la vida i amb les qui, segons com hagués anat, ara viuria una altra vida.

De la Meritxell només recordo que era morena, enrinxolada, que erem amics i que la seva mare tenia una botigueta. No sé pas què se n'ha fet, però diuen que va ser la meva primera nòvia.

L'Helena no em va acabar mai de fer el pes (hi havia altres opcions al voltant), però segons un professor que corria per allà, es veu que era la que em convenia. Amb l'Helena hagués tingut un cercle d'amistats molt diferent, però la vida, segurament, hagués estat semblant. Amb ella, hores d'ara, encara coincidim en alguna reunió i parlem amablement.

La Judit m'agradava, sobretot, perquè la trobava interessant. Quan dic interessant, segurament vull dir independent, complexa (ei, tambe era guapa). Ja en aquella època, tot i ser un any més petita que jo, m'havia avançat en molts sentits. La seva complexitat però, també va ser la seva dissort.

I arribem al Batxillerat i a la Montse. La part bona d'ella és que mai vaig arribar a considerar-la una possible parella. M'agradava tornar junts a casa des de l'institut (gairebé mitja hora de cami a peu). M'escoltava, m'acollia i, sobretot, tenia i encara te, el somriure més maco del món. Com que era parroquiana es va acabar aparellant amb un noi parroquià, metge, i se'n van anar a l'Àfrica, de missions, on encara viuen. Jo no em veig gaire a l'Àfrica, ni de missions, ni..., però vés a saber. Quan torna per aquí, ens acostumem a trobar, ens fem dos petons i em somriu.

Durant el Batxillerat, evidentment, em faig fixar en moltes altres noies, però no en recordo cap amb qui, hores d'ara, hagués pogut pensar res seriós.

A la Universitat, sí. Bé, tampoc massa, però hi va haver la Núria. La Núria i jo, potser no érem brillants, però ens en sortíem, cosa que no va passar amb la majoria de la gent del primer curs. No sé perquè la tinc força present en el meu record. De fet, sempre havia pensat que si mai tenia una nena es diria Núria (no m'en vaig sortir, amb això del nom). Passa que durant l'època de la Universitat un servidor va estar molt actiu en d'altres camps (recuperant una adolescència endarrerida i militant, molt, per la indepència nacional). La Núria em fa patir perquè he fet l'intent de trobar-la a les xarxes socials i a internet en general, i no trobar-la em fa pensar que potser no és entre nosaltres. Potser algun dia contractaré un investigador privat que m'ajudi a saber si és viva. Tinc unes quantes coses pendents d'explicar-li.

La Mònica següent és de fora de la Universitat, però com que vam gaudir d'unes bones revolcades al campus, l'he cronogramat així. Aquesta sí que va ser una nòvia de debó. Vam durar 18 mesos justos. Els primers nou, em penso que tot va anar bé. Els segons nou em va fer servir pel que li va convenir i, especialment, per enganyar als seus pares. Quan em va deixar, vaig passar una temporada una mica desequilibrat, però he de dir que en vaig aprendre, tant d'estar amb ella, com del final. Molt de tant en tant, ens hem vist, i ens hem ignorat.

Després de la Mònica vaig tenir algun flaix, però mai com per arribar a pensar que això hagués canviat gaire la meva vida. Fins que, a la feina, va arribar una noia, la Montse, que em va agradar d'entrada. Força ràpidament ens vam fer amics, vam sortir a sopar, ens vam agafar de la mà i..., vaig sortir corrents amb una excusa estúpida. Simplement, crec que va ser inseguretat meva.

I va arribar la meva compi, que no em va deixar triar gaire, tot i el llarg procés que s'obria per davant. Des d'aleshores ença, no hi ha gaire res més a explicar. Això sí, la vida, dins de la mateixa parella, també dona força tombs (que si venen o no venen els nens, que t'has de comprar una casa i on, que què en fas dels grans, etc.).

Molt bé. Si has arribat fins aquí, la pregunta encara està sense respondre: per què m'ha clavat aquest rotllo?

Doncs per dues raons blogaires. D'una banda, una amiga que no està passant una bona temporada a diversos nivells, ha fet alguna cosa semblant (bé, potser més explícita en determinats sentits i menys compresivament). He pensat que jo també podia fer-ho i,de pas, potser fer-la riure una mica.

D'altra banda, una blogaire relativament nova per a mi i jove, molt més jove que no pas jo, es plantejava no fa gaire dies què hagués passat si... Cadascuna d'aquestes noies que he apuntat són vides que no he viscut, possibilitats que m'haurien portat a ser, segurament, diferent de com sóc (ja no parlo només de lloc de residència, amistats, feina,...).

Sobre aquest punt tinc incorporades diverses cites que m'ajuden a no pedre infinitament el temps (és a dir, una estona, està bé; massa, no).

Nietzsche diu alló de que "no cometem una traició amb les actuacions ja fetes. El remordiment deconsiència és indecorós". No sóc especialment seguidor seu jo, però les seves fletxes i sentències, a cops, ens estalvien temps.

Per fer-ho més proper, Raimon canta alló de "cada moment es viu, amb la renúncia, d'altres moments, que no vindran mai més". I em sembla molt més suau i encertat. Quan escollim, per acció o per omissió, triem unes coses i n'abandonem unes altres. No ens podem multiplicar.

Tenia una tercera cita sobre el tema al cap, però m'ha fugit. La substituiré per aquesta última, de "Cien años de soledad": apártense vacas, que la vida es corta! I a viure.


P.S. Ara veig que la llista no és exhaustiva. Què hagués passat, per exemple, si quan la Sussana em va fer pujar al pis d'estudiants que comprtia amb dues noies que sí que han acabat essent amigues meves, per provar-se i ensenyar-me el top que s'acabava de comprar, enlloc de dir-li que li quedava molt bé, l'hagués ajudat a treure-se'l?     

Curiositats de l'aigua

Anuncio ja per endavant que, un servidor, fa servir la medicina tradicional per segons què (sóc de TONOPAN, jo) i l'homeopatia per a unes altres, diguem més a llarg termini.

No fa gaire dies escoltava, un cop més, alló de que les boletes homeopàtiques, ben analitzades, no porten res de res. I deu ser cert, evidentment.

Com també sembla que és cert que l'aigua, una cosa tan poc rebuscada, té unes propietats que ientìficament no se saben explicar.

L'exemple més clar és que l'aigua, quan es congela, s'expandeix, al contrari que la resta de líquids. Però es veu que n'hi ha d'altres. La cristal·lografia de l'aigua varia, segons diuen els científics, en funció, per exemple, de la música que sona en aquell moment.

No tinc ni idea de què hi ha de cert i què no, en tot plegat. Segons he trobat a internet (creu-t'ho), l'aigua (les propietats de...) és un dels quinze o vint dilemes científics pendents de resoldre hores d'ara.

Un servidor, de jove, va estudiar assignatues tan interessants, com les ampliaicons pertinents de química òrganica, bilogia molecular, química inorgànica, etc.

Com pot ser que ningú, en el caud e la ciènica que se suposa que és la Universitat, me'n digués res?

I, sobretot, com pot ser que hagi tornat a estar a 40ºC aquesta setmana?
  

Qüestions de trànsit

Per què els cotxes amb matrícula andorrana estan exempts dels límits de velocitat en aquest nostre pais?

Per què l'únic cotxe que circula pel carril del mig al Túnel de Valldvidrera duu les llums apagades?

Per què l'únic ciclista que avanço en tot el viatge, me l'he de trobar en un túnel, sense reflectors i quan estornudo?

Preguntes, aquestes, com tantes d'altres, sense resposta, suposo. 

Una lectora poc corrent

No. No és que jo tingui una lectora poc corrent (vaja, potser sí, però ho dubto, en el sentit que ara us explicaré).

És el títol d'un llibre, d'Alan Bennett. Un llibre que no arriba a les 100 pàgines, de bon empassar i que recomano per a moments no especialment complicats.

La lectora poc corrent en qüestió, és la reina d'Anglaterra. 

Des del meu modest punt de vista, el llibre té dos nivells d'interès. Un és l'aproximació al funcioanment d'una Institució com la Corona britànica, el paper que hi juguen determinats personatges, com funcionen algunes coses, etc. No tinc ni idea de si va així, però és força plausible, diria jo.

L'altre aspecte que m'interessa és, diguem-ne, el metaliterari. Sense arribar potser a grans conclusions, la Reina (vull dir Bennettt) es planteja diversos interrogants sobre la lectura. Per què llegim? Som o no iguals davant d'una lectura? Busquem alguna cosa quan llegim? Volem ser més cultes? Per a què? L'empatia és una qualitat que es desenvolupa amb la lectura? 

N'hi ha d'altres. Un d'interessant, per acabar, és: l'escriptura és el pas posterior natural a la lectura? 

Tot el llibre té un ritme i un cert sentit de l'humor que me l'han fet empassar amb molta facilitat i, ara que no estic per grans pensades, em smebla molt recomanable.

Estancat

Dimarts al matí vaig realitzar la protocolària visita mèdica anual de control. La metgessa em va preguntar que què tal, i davant la meva resposta, em va dir que estava "estancat". No vaig conetstar res, no es tracta de portar la contrària a l'autoritat, oi?, però més aviat vaig pensar que un servidor està estabilitzat i no estancat.

Quan tornava cap a casa, em vaig adonar de dos girs més sobre la qüestió. Un és que, qui està estancat, en tot cas, és el meu estat de salut, no jo; o sigui que diria que hi ha una certa confusió entre dues coses: l'individu i una de les seves parts.

Però després, encara vaig pensar que la metgessa en qüestió, em deu conèixer més del que em penso i deu saber que tinc el blog força abandonat, que no propsero gaire a la feina, que em veig superat per infinitat de petites foteses, etc.

O sigui que al final, li vaig acabar donant la raó. És el que en diem, la infal·libilitat dels experts!   

Això és el decreixement?

Ja fa una bona temporada que, de tant en tant, em poso el barret d'alternatiu i actuo conseqüentment. Això vol dir, per exemple, que he format part d'alguna coopeartiva de consum ecològic o que segueixo determinats debats o opinions que potser es podrien considerar "alternatives". 

Entre totes aquestes qüestions fa uns anys, tampoc gaires, que va sortir el debat de la necessitat imperiosa de decreixement, com a única forma de supervivència de la Humanitat, en general.

En aquells moments els debats eren diversos però, amanits amb salses diverses també, jo em vaig quedar amb una mena de consciència sobre els límits de les fonts d'energia tradicionals (posem el petroli, per exemple), o de la impossibilitat de mantenir a llarg termini, un món amb uns extrems tan contraposats en riquesa.

Un dels elements que no sabia gaire com "conjugar" en el món on vivim i amb el discurs del decreixement, era el que a mi em semblava una impossibilitat pràctica: com podíem estar sempre millorant, innovant i essent més eficients en tot plegat? En algun lloc hi havia d'haver un límit, pensava jo.

Hores d'ara el que em pregunto és si ja vivim en una època de decreixement, o no. Ja sé que el decreixment que es proposava en el seu moment tenia uns altres motius i uns altres funcionaments més generosos (vull dir, que no s'apostava per un decreixement perquè uns quants continuin enriquint-se encara una més, com semnla que passa ara).

Com que m'imagino que això és possiblement una qüestió de perspectiva, ja entenc que no hi haurà una resposta única al dilema. Però no m'importa, me'l continuo plantejant.

P.S Ara vé quan penso i escric, que potser fora més positiu parlar de pilotes d'or i aquestes coses que potser aixequen més la moral, oi?   

Idees per centrar-me

Tinc un fantàstic document de Word al PC que duu aquest, encara més, fantàstic títol: "idees per centrar-me".

Es tracta bàsicament d'una llista de bons propòsits que em serveix, d'una banda, per revisar què he aconseguit del que m'havia plantejat incialment, d'una altra, per replantejar segons quines meves orientacions dels següent mesos i afegir nous reptes a la llista i, per últim, per recordar-me a mi mateix, un cop de tant en tant, per on crec que hauria de mirar de portar la meva vida (ja se sap que tinc molt mala memòria).

Acabo d'editar, revisar i guardar-ne la dinovena versió, la qula cosa significa que, si tenim en compte que ho faig dos cops l'any, ja fa nou anys i mig que vaig treballant-me el document.

No és aquest el lloc per editar lla llista i cnomentar-la, però sí que és l'espai que trio per preguntar-me si no caldria, per a la propera revisió, que coincidirà amb els desè aniversari, ajustar el format del document amb uns objectius o línies d'actuació més mesurables, argumentar les prioritats, compartir la llista, etc.   

Com diu Raimon, "qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta".