Segons...

Aquest matí, la companya dels lacasitos d'uns posts enrere, torna a passar pel costat de la meva taula de feina.

Em saluda, em desitja bona dia i em sembla que mira la meva taula, penso, a la recerca de lacasitos.

M'avanço a la seva petició i li explico que ja he comprat uns quants tubs més de lacasitos i que els portaré a la feina, però que encara els tinc a casa.

Em mira, somriu i em diu entremeliada: "Fets. No paraules". I continua passadís endavant.

Per segon cop en pocs dies, em deixa amb cara de tonto.

Coincideixo amb la seva màxima? No ho sé, penso, segons quins fets, segons quines paraules... 

Segons... O no!

Ovidi Montllor - Dona'm la mà

Porto uns dies enganxat al Cd d'Ovidi i Toti Soler sobre els versos de Joan-Salvat Papasseit

En deixo aquí una mostra.

Allison Crowe - Hallelujah

Una versió tendra, maca i suau, com...

Qualsevol nit pot sortir el sol - Jaume Sisa

Ja sé que es tracta d'una clàssic nostrat, probablement. de l'època del juràssic.

A qui ja conegui la cançó i no li agradi, no cal que la torni a escoltar sencera.

Concentreu-vos només, en les dues darreres frases.

Veles e Vents - Raimon - Palau Sant Jordi 1993

Ja sé que no som a l'Edat Mitjana...

Sé que no estic pres a l'altra vora del Mediterrani...

Entenc que no comparteixo tots i cadascun dels versos d'Ausiàs...

Però avui feia fent i he inflat les veles!!!

Sobre divises...

Tot i que sembla que el poema de Maria-Mercè Marçal que vaig reproduir en el darrer post ,no ha aixecat l'entusiasme general de la multitud de bloggers que passeu per aquí, a mi sí que m'ha tocat la fibra profundament.

La idea bàsica del poema, mossegar la vida, ja fa temps que la tinc incorporada a la meva existència, però poques vegades m'ha passat que la senti tan present com hores d'ara.

Tanta exultació, tanta visceralitat, s'ha traduit en que he decidit prendre aquesta frase, també, com a divisa del blog.

I ara ve la part difícil i divertida. I com es fan compatibles les dues divises del blog? Jo encara no ho sé, però de moment, em resisteixo a eliminar la primera.

Mmm...

Aquesta tarda he admirat la lluna, i de returc, te m'has fet present. 

Recordava fragments d'aquest poema, que ara recupero.


Company, mosseguem la vida!
Que l'amor ens ragi als llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s'ablami!

Farem un pacte de sang,
una conjurade ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.

MMM


Quan l'he trobat, he pensat d'esperar unes hores per fer-ho coincidir amb la lluna plena que és a punt d'arribar.

Però no puc esperar! 

Lacasitos i pensaments profunds

Arribo força aviat a la feina.

Quan encara no són les nou, vaig llegint i contestant correus electrònics, amb una bossa de lacasitos al costat.

Pel costat de la meva taula, passa una companya ja d'una certa edat, que em diu bon dia i es mira els lacasitos.

N'hi ofereixo. Ella allarga la mà i n'agafa tres o quatre, amb tanta mala traça que un de color groc, cau per terra.

Em mira, i mentre s'ajup sota la taula a recollir-lo, em diu: "Jo, a la vida, no deixo escapar res".

Amb el lacasito a la mà, s'aixeca, em torna a dir bon dia i se'n va cap al seu lloc de treball.

M'he quedat a quadros. I he pensat: tens tota la raó del món.

Llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes...

Ara mateix...

La collita

La collita

Passen els dies, i pengen

llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

 

Passen els dies, i renten

la sang en les estovalles.

n els dies, i renten

la sang en les estovalles.

Passen els dies, i creixen

llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen

silenci i pols per on passen.

Amb el silenci prosperen

llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Els greuges i les ofenses,

el repertori de faules.

Passen els dies, i deixen

quallat l'oli de les llànties.

La por en les cantoneres,

la sang rebentant els cànters.

Amor amunt, van i vénen

llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen

caure insults i caure pactes.

Passen els dies, i pengen

les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,

llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Vincent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés

Oasis

Avui, cap a tres quarts de vuit, sentia això: Wonderwall

Sobre un somni

Tenia un post a mig definir, quan han tornat a passar coses i ja no tinc clar el què vull escriure.

Us volia exlicar que he tingut un dia molt relacionat amb la "cultura": matí de cinema i tarda de música.

El matí, al cinema, es pdria resumir amb la cançó dels crèdits finals, que diu alló de "you can get it if you really want it,,,"

A la tarda, a l'Auditori de Barcelona, escoltàvem i miràvem l'actuació de la JONC sobre fragments del "Somni d'una nit d'estiu" de Mendelsson, que ja es veu, pel títol, que és adequat pel meu estat d'ànims.

Però la manera de lligar una cosa amb l'altra i explicar-vos-la ben explicada, s'ha estruncat aquest vespre.

Tenia i tinc un somni, però per un excès de deixar-me anar, de voler ser graciós, o perquè sóc com sóc, no ho sé, ho he espatllat una mica.

Per la part que em toca, espero redreçar la situació i acomplir aquest somni que, en el fons, era i és el leiv-motiv d'aquest post. 

Diu que passen coses...

Aquest no serà ben bé el post que fa uns quants dies que em rondava pel cap.

Havia pensat advertir-vos des d'un bon començament, que no es tracta d'un d'aquells múltiples propòsits que la gent, i jo en particular, acostumem a fer per Cap d'any. 

Aquest any no he fet llista de propòsits, ni d'una mena, ni d'una altra. He fet una llista de desitjos. Concretament, de dotze desitjos. Ja veurem quants n'acomplim, però tenim un any per endavant...

Tampoc pensava explicar gaire més res sobre aquests desitjos. Cadascú que interpreti el que pugui i/o vulgui. Però m'havia imaginat algunes altres línies més de reflexió.

Passa que la vida, un cop més, es mou i (em) passen coses.

Avui, concretament, he anat a la cerimònia de comiat d'un conegut de la meva mateixa edat. No érem amics en el gran sentit de la paraula, però passàvem de l'esfera de simples coneguts (deia en Calders).

La mort d'aquest conegut m'ha recordat allò que diem sempre, sobre la importància de gaudir i aprofitar el que ens ofereix la vida en cada moment.

Sí, ja sé que és un tòpic, i que d'aquí a unes setmanes aquesta idea quedarà darrere de les quotidianeïtats, de les presses, de la feina,...

O potser no. Aquest cop, tinc motius per pensar i per creure, que vull viure la vida a fons.