21D, Imposició o diàleg per lliure decisió

El consell de ministres estatal del 21-D a Barcelona està fomentant totes les contradiccions. L’Estat imposa la legalitat constitucional 1978. Un 80 % de la ciutadania a Catalunya vol la llibertat dels i les preses, així com poder decidir lliurement en referèndum. Si no hi ha respecte i diàleg des del govern estatal el desencontre i el xoc estan servits.

El president Pedro Sánchez del PSOE ho presenta com una mesura de distensió i ma estesa al diàleg. El trident PP-C’s-Vox ho aprofita per exigir l’aplicació d’un 155 indefinit. Des de l’Estat la normalitat de la legalitat constitucional exigeix la submissió i supeditació de la Generalitat. El govern Torra el perd el poc tremp social i la virtualitat màgica. La consciència ciutadana ho considera una provocació estatal que destrueix ponts i col·lapsa el diàleg i les possibilitats de lliure decisió. 

La majoria de la població veu amb desconfiança i estupor el Judici als i les líders socials i polítics, amb el convenciment de que és un Judici sense garanties jurídiques pel seu contingut polític prefixat, on s’equipara posar urnes a utilitzar les armes, o l’esclat de la rebel·lió cívica pacífica de l’1 d’octubre de vot republicà amb una sedició i rebel·lió armada.

Un 17,4 % contesta en enquesta que tornaria avui a votar Sí a la Constitució de 1978; Un 57,0 % diu que votaria No.

A l'Alba 21D, tall Salt.

El Parlament acaba d’aprovar una resolució on declara que la Constitució te un caràcter "antidemocràtic i antisocial". L’hi han donat suport JxCat, ERC, CatComúPodem i la CUP, en canvi l’antic bloc 155 -Cs, PSC, PP- ha votat en contra.

El suport a l’Independentisme progressa i també les esquerres. L’opció de lliure decisió amb referèndum i republicana, incloent el conjunt del sobiranisme, és clarament majoritària.

Un diàleg a ultrança ho ha d’incloure tot, sense exclusions, malgrat els paràmetres i condicionants contradictoris de la legalitat espanyola i l’anhel i legitimitat de llibertats catalanes republicanes.

Quines propostes, quin acord cerca Pedro Sánchez com a majoritari? O a la virtualitat màgica de Puigdemont i Torra li pretén contraposar una enginyeria política que inclou la imposició de la força i la repressió?

La pressió del trident (PP-C’s-Vox) expressa el fons de la natura d’aquest Estat i del Regne. Amb l’eliminació de les Autonomies, en concret de la Generalitat de Catalunya, volen un ministeri de les Regions del Regne?  

Els tambors amb amenaces d’aplicar un 155 indefinit, les imposicions i la repressió, dificulten i perjudiquen les expectatives de diàleg. En cap cas beneficien el progrés democràtic a l’Estat. El rerefons de tarannà neo dictatorial tampoc afavoreix el PSOE ni a Unidos Podemos. Andalusia demostra que qui emergeix com alternativa és el trident reaccionari.

El govern Torra no està a l’alçada de la disposició de la mobilització ciutadana. Les línies roges del PDECat a la fiscalitat i a la despesa social per revertir les retallades conformen un bloqueig suplementari per consolidar una entesa social, política i republicana del 80 %.

ERC vol i dol, ans un canvi de lideratge amb unes aliances d’esquerres, necessita unes mesures socials que incloguin com a mínim la reversió de les retallades.

Catalunya en Comú practica la política de l’estruç, ignora la confrontació tal com es desenvolupa, però amb poc èxit, doncs la base social del Comú i del municipalisme del canvi opta, cada vegada, per la mobilització d’ “els carrers seran sempre nostres” i una nova decisió general en referèndum.

El context de presos i preses polítiques, persones exiliades i imputades, amb un Judici que posa benzina al foc fa que el consell de ministres no sigui benvingut. El diàleg que ofereix el president estatal no és clar, ni sincer, ni obert a resoldre la lliure decisió catalana, per tant no resulta creïble. En comptes d’una mesura de distensió i diàleg, aquest consell, protegit per milers de Mossos i Policia Nacional, és una provocació política.

Considerem que el que corresponia era preparar i fer una Aturada general de país com la del 3 d’octubre de 2018.

Veiem legítima i donem suport a tota la mobilització del divendres 21-D. Siguin talls de carreteres, col·lapse de vies de circulació, concentracions i manifestació, convocatòries com la dels CDRs a la Llotja, acte de consell popular de ministres d’Òmnium a davant de l’Estació de França.

Cridem a la confluència de tothom a la manifestació unitària de la tarda a les 18 h als Jardinets de Gràcia: Pels drets socials i polítics, Per l’autodeterminació, Contra la repressió. 20 de desembre de 2018

De la Carta de L’Aurora.

El Judici, una palanca de denuncia política

El Parlament ha donat el suport a les persones imputades de la Sindicatura electoral del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Han votat a favor de la resolució els grups JxCat, ERC, ECP i CUP, ha estat en contra l’antic bloc 155, C’s, PSC i PP.

El mateix dia al vespre s’ha efectuat un homenatge a la presidenta empresonada Carme Forcadell. 500 persones parlamentaries i ex parlamentàries ha signat un manifest on es demana: “Instem a resoldre per vies no penals els conflictes institucionals i polítics. Manifestem la nostra solidaritat amb l’ex-presidenta Carme Forcadell, i demanem el seu alliberament immediat”.

Altres persones presidents anteriors del Parlament han expressat que “haurien fet el mateix”. Joan Josep Nuet ha format part dels oradors defensant que la presidenta havia complert amb el seu deure democràtic de permetre la lliure expressió, el debat i les decisions parlamentàries.

L’excepcionalitat de la situació política institucional resulta colpidora. Els empresonaments preventius de llarga durada, les imputacions i l’amenaça d’unes condemnes aclaparadores, de presó, inhabilitació i econòmiques, són un greuge que només enterboleix el futur de les relacions polítiques entre l’Estat i Catalunya.

Poc diàleg és creïble. Gens de fraternitat es percep en aquest escarniment que reprimeix i humilia el “Som una nació, Nosaltres decidim” (2010) de Catalunya.

Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural empresonat a Lledoners, ha situat el proper Judici com el motiu per fer una defensa política. Es tracta de que esdevingui una palanca de defensa de les llibertats, la democràcia i de la possibilitat republicana de la lliure decisió.

Aquesta palanca política serà vital en la denuncia de la involució democràtica del règim caduc de 1978, d’un Estat que colpeix als seus pobles i ciutadania, alhora que es cerca l’avinentesa, empatia i fraternitat de les persones i pobles demòcrates espanyols.

El desig de la llibertat dels presos i preses polítiques és compartit per un 80 % de la població. La voluntat de decidir en un referèndum també aplega gairebé el 80 %. En canvi les propostes de reformes constitucionals són clarament minoritàries.

La Plataforma Som el 80% sorgeix basada en aquestes dades. Els passos següents necessiten de mobilització, àmplia, majoritària i compartida que fonamenti una estratègia i coordinació conjunta de les components sobiranistes i independentistes, amb l’eix republicà com a centre de gravetat.

Les iniciatives en curs resulten parcials, sense una estratègia de fons republicà compartida.

Els Pressupostos estatals i català estan encallats, sense perspectives profitoses. El diàleg del govern PSOE estatal que anuncia el president Pedro Sánchez, és frenat per la Fiscalia i des del propi PSOE. Les amenaces d’aplicar de nou l’article 155 no preludien res de bo. El mateix consell de ministres pel proper 21 de desembre, resulta una provocació política en comptes d’una ma estesa.

El president Torra dilapida la seva credibilitat. Les declaracions sobre les vies a seguir, o sobre la repressió dels Mossos a Girona i Tarragona que ha finalitzat amb una disculpa als comandaments. L’anunci d’un Fòrum eteri, la promoció de la Crida per la República, també la constitució d’un Consell per la República a Brussel·les de composició apartada de la realitat plural catalana i de funcions virtuals.

La reversió de les retallades no forma part de l’ideari social i econòmic del govern Torra. Això llasta al PDECat, JxCat i la Crida, però també frena la capacitat de lideratge d’ERC.

Una lluita soterrada i ferotge per les aliances i lideratge de les esquerres o de les dretes queda massa esmorteïda pels moviments als despatxos i sobre les catifes. Quan el que cal és una perspectiva política republicana pel clam “els carrers seran sempre nostres”.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

Andalusia ens importa

Granada, movilización contra voto a Vox.

El PSA, puntal del règim constitucional de 1978, perd les eleccions andaluses després de 36 anys (33 escons). Una part important de la població treballadora li ha retirat el suport, farta del clientelisme i corrupció que no resol una situació social endèmica. L’abstenció del 41,35% (2.808.141 vots) ha estat un factor clau. Adelante Andalucía (AA: Podemos i IU, 17 escons) no ha aconseguit representar l’alternativa des de l’esquerra. L’eix PP (26 escons), C’s (21) i Vox (12) guanya la majoria amb 59 escons i 1.804.884 vots, 211.601 més que el PSA i AA.

L’avís andalús és greu, ens importa molt, per tant obliga a descabdellar les causes i les perspectives. El règim que sosté l’actual Estat encapçalat pel Rei acreix unes contradiccions irresolubles, sense perspectives de llibertats democràtiques i drets, de convivència sobirana entre els pobles, de cura de les necessitats socials i respecta d’igualtat envers les dones.

La reconquesta d’Espanya, amb el sotmetiment de Catalunya que proclama Vox, és l’alternativa involucionista reaccionària de les “camisas viejas” que enyoren el franquisme dictatorial. El PP de Casado i el mentor Aznar, en competència amb Ciutadans, formen un trident amb la bandera del “a por ellos”, el Rei i el 155.

Convé no oblidar que una entusiasta de la imposició estatal, per part del govern d’Aznar/PP, de l’article 155 constitucional de nefastes conseqüències per a Catalunya, va ser la presidenta de la Junta de Andalusia, Susana Díaz.

Sevilla, contra voto a Vox.

El relat que pretén fer recaure l’ascens de la ultra dreta a Andalusia en el secessionisme independentista català, evita explicar que el referèndum del 1er d’octubre de 2017 va ser una votació per exercir la lliure decisió democràtica, on va guanyar la opció republicana, alhora que els comparses de Vox i Ciutadans a Catalunya van ser l’actual Ministre Borrell i la direcció del PSC.

El monstre de Vox s’ha covat al calor de l’Estat, del rei, de les polítiques del PP i la pressió de C’s i la UE, també de la inoperància social del PSA, o del suport del PSOE i PSC a les mesures antidemocràtiques estatals, i la repressió contra la lliure decisió a Catalunya, per part del govern estatal del PP.

Fins i tot la no consumació republicana catalana, ni que hagi estat per la repressió i bloqueig estatal, al  produir-se sense esgotar la confrontació, al respectar les imposicions de la legalitat vigent per part de la dirigència política independentista, parlament i govern de la Generalitat, a obert un espai de dubte i desconfiança vers la capacitat de les forces sobiranistes republicanes.

El trident reaccionari, PP-C’s-Vox, ha actuat dividit i fins i tot confrontat a la campanya electoral, tanmateix han tramés una unitat en el fons de les temàtiques i propostes.

La unitat indissoluble d’Espanya entorn el Rei i l’Estat. Ressona “la unitat de destí en lo universal” del Moviment Nacional franquista, d’inspiració falangista joseantoniana. En aquest sentit, centrat en contra de la secessió de Catalunya, val a dir de l’exercici de la lliure autodeterminació, i de l’independentisme. Per això proposen la il·legalització de partits i entitats i una aplicació més dura del 155. En general el trident ha fustigat a l’uníson l’anticatalanisme primari, mentre proposen la recentralització de l’Estat amb la supressió de les Autonomies, fent demagògia de que això alliberaria diners per qüestions socials sense cap precisió.

Els perill de la immigració, alimentant la xenofòbia, el racisme i els temors a l’eternització de la pobresa, com si la desigualtat i explotació social no procedís dels poders econòmics dominants, patrocinadors de PP-C’s-Vox, i del poder polític estatal, representat pel Rei i per la UE. Ho complementen amb homofòbia i atac a les distintes identitats de les persones i llibertats sexuals.

L’atac frontal als drets a les dones, al potent moviment de la vaga general feminista i de l’erradicació de la violència masclista. Proposen derogar totes les lleis sobre violència de gènere, sobre el dret a l’avortament, sobre la igualtat, en fi tornar al manual de “la buena esposa i ama de casa” que imperava durant el franquisme. Res d’original però molt colpidor.

Cap proposta de drets i serveis universals a assumir per l’Estat, tampoc cap crítica substanciosa a les imposicions d’austeritat i retallades de la UE de Brussel·les.

Són unes propostes casposes ultradretanes que, malgrat expressar un canvi de sentit invers al que va desallotjar el PP del govern estatal, no són polítiques que puguin esbossar un futur de millores ni estable.

El front constitucionalista que assenyala Susana Díaz per aïllar Vox resulta una perspectiva inviable, doncs és entorn el Rei i la política neo 155. Seria un front contrari al bloc que va foragitar el PP de la Moncloa, on s’incloïen els partits nacionalistes i independentistes.

En el dia dels 40 anys de la Constitució les propostes de reforma de Pedro Sánchez tampoc són alternativa ni al trident involucionista ni al moviment republicà català.

L’alternativa de canvi i de transformació positiva vers les llibertats, convivència i fraternitat entre pobles, igualtat, drets i serveis universals, no va de la involució del PP-C’s-Vox, sinó de l’aflorament de processos constituents arreu, republicans, agermanats des de la lliure decisió de cada poble.

Les llibertats a l’Estat i un progrés social necessita d’una gran aliança entre les forces democràtiques i de l’esquerra espanyola amb les forces sobiranistes republicanes i independentistes catalanes i basques.

El centre de gravetat d’una aliança d’aquest caire és unes perspectives republicanes de respecte escrupolós amb la llibertat sobirana de cada nació.

L’intent de vincular el suport als Pressupostos estatals, o de Catalunya, a un tallafocs contra Vox, és no entendre que l’independentisme català és un moviment de masses per les llibertats, el dret a decidir i la república. Cal virar el rumb a un acord que es fonamenti en les llibertats i drets, no en allò que supediti a les forces polítiques catalanes i a la majoria sobiranista, independentista i republicana a l’Estat monàrquic.

L’eix del trident ultradretà perjudica a Andalusia i a Catalunya.

Les mobilitzacions de rebel·lia a les ciutats andaluses contra la irrupció parlamentària de la dreta i ultra dreta són una promesa viva de futur. Ens emmirallem amb aquest esclat de lucidesa popular. Llum i futur dins la negror electoral. 6 de desembre de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Reversió de les retallades

“Treballadors i treballadores públics, sanitaris, mestres, estudiants, bombers... reflecteixen un país que no pot esperar més després d’anys de retallades. La seva lluita és per un país més just i qui no ho entengui no entén Catalunya”.

He copiat aquest twit de Xavier Domènech que expressa el sentit des del carrer en lluita.

Hi ha un augment de les vagues, de la pressió i la conflictivitat laboral, que expressen una presa de consciència i una radicalització social creixent.

La vaga del servei de l’Atenció Primària ha forçat que el govern Torra faci, si més no, un anunci i compromís d’acció de govern. 250 nous metges i metgesses, un centenar de milions d’euros i una mínima flexibilització de l’allau de visites que col·lapsen una bona atenció mínima suficient.

La negociació i diàleg amb el govern i l’ICS s’ha d’entendre en funció de les demandes mobilitzades. El poder econòmic i polític, les patronals i institucions, només entenen de raons, necessitats i reivindicacions, quan hi ha suficient força per obligar a fer-los-hi cas. Una força suficient per imposar-les és la millor medecina per una negociació reeixida.

El govern Torra ha quedat molt en entredit. El realisme màgic republicà de Puigdemont i la Crida han topat amb la crua realitat social. La república no pot esdevenir un enginy virtual, cal que els carrers (que) sempre seran nostres siguin alhora republicans.

El país treballador, val a dir les classes treballadores, presenten les seves demandes amb la idea d’aconseguir en primer lloc la reversió de les retallades, de l’austeritat precaritzadora, del descens absolut dels sous (informe OIT) i del desgavell que perjudica greument les condicions de vida i de les llibertats.

Poca perspectiva republicana pot haver si l’estratègia social es fonamenta en la continuïtat de les imposicions econòmiques de Brussel·les, via Estat amb govern PSOE o PP, que comptaven amb el suport i vot entusiasta del partit hegemònic a la Generalitat. Primer amb CiU, seguint CDC, PDECat i Jx Cat, amb el silenci de la CridaxR. Sense estalviar-me la ignomínia que el govern del tripartit (PSC, ERC, ICV-EUiA) fos iniciador amb la retallada del 5 % en els salaris de la funció pública.

Les dades macroeconòmiques donen que se surt de la crisi, però les retallades i la precarietat subsisteixen. Per acabar-ho d’adobar la Fiscalitat espanyola és ínfima respecta l’europea. Però ningú assenyala aquest destret, ni els poders econòmics estatals i els catalans, ni els governs, ni molt menys la UE. Pitjor, pel PDECat és línia roja en els Pressupostos, imposició que afecta a JxCat i al govern de JxCat i ERC.

El Parlament de Catalunya acaba de sentir a la seva pell el segon intent popular mobilitzat d’entrar les seves demandes de forma directa i per la porta gran.

La resposta repressiva mostra feblesa i temor de la representació de la sobirania popular. Perquè no rebre i dialogar amb la representació espontània del carrer reivindicatiu? Seria una imatge més coherent amb forjar camí republicà constituent de noves institucions.

Els Pressupostos han de fer un tomb en la seva estructura d’ingressos, despeses i inversions o el president Torra serà com un intent de flor d’estiu. Cal que les línies roges del PDECat-JxCat, de no incrementar la fiscalitat, facin un pas al costat. ERC ha de deixar de blanquejar les polítiques de insensibilitat social. Deslliurar-se de l’abraçada de l’ós del lideratge polític de la dreta neo-convergent és de salut pública.

La reversió de les retallades ha de recórrer el factor social i el territori municipalista, per esdevenir punt d’inflexió en el que floreixi i arreli una aliança ferma unitària de sobirania republicana.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

La veu de les dones sobre la violència institucional es fa sentir al Parlament

Intervenció de Montserrat Vilà Planas a l’acte institucional del Parlament en motiu del 25 de novembre, junt Marisa Fernández de Dones Juristes, Bea Macià de Tamaia i Isabel Muntané d’On són les dones?

 

Les dones som persones vitals per a la humanitat. Fa 10 anys s’aprovava en aquest Parlament la llei del Dret de les dones a erradicar la violència masclista. Llei molt discutida, molt participada tant els grups parlamentaris, com el govern, els diferents departaments de la Generalitat i amb les entitats de dones, durant més de tres anys. Una llei com diu el seu títol dona drets a les dones per reparar el mal causat i poder recuperar una vida lliure de violència. 

Gràcies a que la llei anava acompanyada de reglamentació i pressupost, durant aquest 10 anys hi ha hagut un desplegament que ens ha servit per crear una estructura, una xarxa d’atenció i acompanyar el gran treball de moltes associacions i entitats per combatre la violència masclista. 

El mateix mandat de la llei exigia un desenvolupament que no s’ha dut a terme. I com no s’ha avança’t, m’atreveixo a dir que a la pràctica s’ha retrocedit de l’impuls inicial.

I què passa al carrer? Què passa en el moviment de dones? Doncs enguany vivim i som protagonistes en un moment històric de canvis profunds. Les dones fem nostres els carrers i engendrem futur de drets universals.

La Vaga Feminista del 8 de març, amb milions de dones als carrers de tot el món, ha posat a l’agenda de la ciutadania i de les institucions els drets reals que s’han d’aconseguir.

Aquestes mobilitzacions al carrer per la igualtat, per la no violència vers les dones, per la llibertat, són la sobirania popular que crida pel canvi. I el canvi és ideològic, és cultural, és estructural i ha d’anar acompanyat de pressupostos.

A tot el món les dones hem dit “Prou”. En el fòrum d’enguany hem tingut la sort d’escoltar dones de Moçambic, de Senegal, de Líban i Jordània. Dones de les institucions i dones del moviment. Totes tenen els mateixos reptes que nosaltres i necessiten unes polítiques públiques potents que estiguin en sintonia.

I de moment no estem en sintonia. Les nostres institucions no estan a l’alçada del què està demanant el carrer. Hi ha declaracions de bones intencions. Fins i tot hi ha alguns passos per agafar impuls però es queda frenat al moment de passar a l’acció perquè no hi ha prou pressupost. Pressupost per atenció, prevenció, sensibilització.  

Sovint, quan parlem de la vulneració dels drets de les dones, no som conscients, ni posem en evidència, que l’Estat i les seves institucions són o poden ser les autores d’aquesta violència, sigui per acció o per omissió o per tenir responsabilitat en els fets.

La violència institucional és la que reben les dones, quan no són ateses a les institucions amb els recursos adients, quan es fa una victimització secundaria dubtant de la seva paraula i actitud.  Es continuen utilitzant els mites, els estereotips i els prejudicis, per normalitzar la violència a la que les està sotmetent l’agressor.

Les lleis es molt important que s’aprovin, però que queden esvaïdes i neutralitzades massa sovint en la seva aplicació. La manca de pressupost suficient agreuja la resistència numantina de les institucions patriarcals. La moral imperant de tarannà misogin, necessita un canvi complert en l’educació en la igualtat i els drets de les dones com a persones. 

El parlament i el govern de Catalunya també han de donar resposta a aquest clam del 8 de març, el 26 d’abril

Clar que hem avançat. Només faltaria. Però la realitat és tossuda i no poden tancar els ulls. 

Acabem de estar tres dies en el XIV Fòrum contra les violències de gènere que cada any organitzem des de la Plataforma. I veiem avenços entre la joventut. Avenços, quan hi ha una intervenció des de la reflexió, l’escolta, introduint el respecte i les relacions sanes. Contribuint a explicar els recursos per superar situacions de violència a les aules. Oferint espais per comprovar les avantatges de la passió sense violència. Tot això per contrastar l’entorn violent que ofereix la societat a la joventut, les pel·lícules, les cançons, els espais d’oci, donen èxit als rols de la masculinitat i feminitat que imposa una cultura patriarcal, on no et pots sortir de la norma so pena de ser exclòs del grup.

En la VII trobada de la Xarxa Activa de Joventut per la Igualtat (XAJI), que hem fet al Fòrum d’enguany, hem vist els resultats del programa que realitzem als centres d’estudi. Nois i noies adolescents, es comprometen amb el suport del professorat, amb una formació i un seguiment per part de la Plataforma, a ser garants en el seu centre de la llibertat de viure sense violència. Amb el seu llenguatge, d’igual a igual.

A tots els centres hi ha casos. Però la bona noticia és que els centres on es treballa. Surten a la llum i es poden resoldre i s’eleva la consciencia contra el masclisme i el sexisme.

Hi ha molta feina pendent al Departament d’Ensenyament en aquest aspecte. La coeducació com a metodologia en alguns moments s’ha intentat posar en el centre però no s’ha aconseguit. Hi ha molt professorat que no sap que fer davant de casos de violència masclista o no saben detectar o minimitzen expressions sexistes que després es converteixen en agressions i violacions. Hem d’estar a l’alçada, són els futurs homes i dones, són la nova generació.

Doncs la prevenció, que també marca la llei catalana, l’estatal i el conveni d’Istanbul és una de les grans oblidades en els pressupostos i en els currículums educatius. 

En aquests 10 anys constatem una implementació lenta i insuficient. En totes les diagnosis i avaluacions de la llei hi ha aquesta manca d’uns recursos eficients i uns models d’actuació adequats a la situació i als clamors dels carrers. La Formació als i les professionals. L’atenció a tots els nivells a les dones que travessen per processos de violència. A serveis socials, als centres de salut, als centres d’arribada de dones migrades o refugiades. La prevenció a les noves generacions. El dret a l’habitatge i a la feina. Tenim llista.

Tenim exemples. Masses exemples. Recentment en el Fòrum organitzat per la Plataforma, precisament en la taula que explicàvem que era la violència institucional, sortien casos inaudits.

*una companya explicava el suïcidi d’una dona de 26 anys que havia atès temps enrere. La dona aconsellada i acompanyada per ella va demanar ser ingressada en un centre per recuperar-se. El centre va considerar que estava bé i no va ser atesa com calia.

* Fa poc una dona fugia de casa perseguida pel seu marit, un home la va ajudar i acompanyar a la comissaria per denunciar. Quan va voler identificar-se, per si feia falta testimoni, li van dir que no calia. En canvi després al judici sí que calen testimonis...

* O per aconseguir la RAI no cal sentència ni denúncia a mossos però els i les funcionaries no ho saben i exigeixen la denúncia.

* A serveis socials tampoc reben la formació per poder atendre el que els pertoca: habitatge, ajudes econòmiques, seguiment, etc.

* I si entrem al terreny de la judicatura tenim un munt de sentències que no donen credibilitat al relat de les dones que s’atreveixen a denunciar, fins i tot hi ha jutges i jutgesses que les escarneixen. 

Des del 2011 estem reclamant que el Grup d’atenció a la Víctima (GAV) torni a ser el que agafi les denúncies a comissaria, a fi i efecte que policies especialitzats puguin avaluar el risc i puguin transcriure un relat que fa la dona perquè després el judici es tinguin tots els elements per fer unes bones sentencies de protecció a les dones. 

L’ICD depèn del departament de presidència, però si ens mirem els pressupostos ha quedat sempre com la germana pobre, la ventafocs dels organismes de la Generalitat. 

Fa anys que sentim dir que no hi ha prou pressupost. L’últim programa d’intervenció integral contra la violència masclista estava planificat del 2012-2015 però tot just ara estan acabant el de 2018-2021. Segurament amb moltes dificultats de pressupost fins i tot per tenir una bona plantilla d’expertes que puguin assessorar com cal en polítiques de dones.

Les subvencions per entitats que estem duent a terme programes de prevenció, sensibilització i atenció, són minses i enrevessades.

Les Associacions de dones i els sectors feminitzats de les administracions estem en precari. Entomem les altes llistes d’espera dels serveis de la xarxa, entomem la necessitat de prevenció als diferents àmbits socials i després que ens trobem? Amb una llei de subvencions i unes bases que exigeixen una dedicació administrativa fora de lloc. Per altra banda l’administració ha de dedicar uns recursos immensos per poder revisar i resoldre els complicats formularis i papers. 

Les licitacions per programes concrets surten a concurs i són tan ajustades de pressupost que sovint moltes entitats desestimen presentar-s’hi.  

L’Institut Català de les Dones ha d’estar a l’alçada de les demandes per aquest greu problema social. 

l què es pot fer des del Parlament de Catalunya?

1.    En el nou pla d’acció integral hi ha la demanda del Grup de violències del Consell Nacional de Dones de Catalunya molt concreta: “aconseguir un pressupost estable, amb perspectiva de gènere i amb increment anual per l’eix de violències i no subjecte a canvis polítics”. Incorporant una partida específica per l’abordatge de les violències masclistes. Que hi hagi un compromís del Parlament de Catalunya per aquesta partida i sigui votada. Un informe anual de l’ICD d’execució pressupostària junt amb les decisions polítiques preses. El pla d’acció que s’està elaborant surti amb una partida pressupostària clara i garantida i tingui anualment una avaluació econòmica d’una auditoria que doni compte del pressupost executat de tots els Departaments i Secretaries. Incrementar un 10% cada anys sobre el pressupost executat.

2.    Fer l’ avaluació de l’impacte de la Llei 5/2008 i dotar dels recursos adients. En atenció, prevenció i sensibilització.

3.    Estudi qualitatiu per tal de donar dades i propostes factibles per pal·liar la greu situació que es dona a òrgans judicials. 

4.    Revisar la llei en els tres aspectes esmentats: considerar la violència institucional, passar per sobre de la llei d’estrangeria i crear un observatori independent per vetllar pel seguiment de la llei.

Agreixo al president del Parlament que segueixi obrint les sessions esmentant les dones assassinades. Seguint la proposta que va inaugurà la Presidenta i amiga Carme Forcadell de la que em dol profundament que estigui a la presó.

Montserrat Vilà Planas, presidenta de la Plataforma Unitària contra les violències de gènere.

Barcelona, Parlament de Catalunya, 19 de novembre de 2018

violenciadegenere.org/node/158#prouv… pic.twitter.com/kx30h5MNpY